¡VIVA CERVANTES!

Text: Lluís Miret Pastor
Peus de foto: MjE

Ve de XVI Homenatge a la Paraula: Ploma i espasa

El nou retall era un no res comparat amb esporgades anteriors. La Conselleria de Cultura havia aplicat ajustos superiors amb pocs problemes i molts somriures. Però ara hi havia un detall nou i inquietant: ja no sabien d’on treure.

−I els llibres? −va suggerir el Secretari Autonòmic de Bous Embolats.

−Fa temps que no donem un euro −va respondre la Consellera.

−I el teatre? −contraatacà el Director General de Revetles.

−Tampoc.

La situació actual d'estrangulament social i econòmic
ha agusat l'enginy de la creativitat artística.
És el cas per exemple, dels humoristes gràfics.
Angle editorial ha publicat un llibre titulat Enfoteu-vos-en, que
recull mostres d'aquesta modalitat de crítica enginyosa.

−Un moment! −el Secretari Autonòmic de Traques i Masclets va demanar l’atenció dels presents−. Si no podem disminuir les partides, caldrà augmentar els ingressos.

−Com? −va preguntar amb un somriure sorneguer el Director General de Cordades i Despertades.

−Augmentant els impostos sobre la cultura −respongué el Secretari Autonòmic de Traques i Masclets, tot pagat del curs i mig d’ADE que va aconseguir acabar.

−Però si això ja ho hem fet! −respongué el Sotsdirector de la Fundació Valenciana de la Xaranga.

A la pàgina d'Angle editorial podem llegir, referit al llibre Enfoteu-vos-en:
"és el darrer projecte de Dibuixants Sense Fronteres.
Un llibre il·lustrat, divertit, en el qual els principals ninotaires
del nostre país combaten la crisi amb els llapis ben esmolats."

−A veure, presteu atenció −demanà la Consellera−. La situació és molt greu. Si no trobem on actuar, caldrà retallar en càrrecs directius.

−Nooo, nooo…−la sala de reunions de la Conselleria de Cultura era un clamor. Els teclats de les BlackBerry i els iPhone treien fum per davall la taula. Centenars de missatges d’auxili eixien alhora cap a poderosos i influents padrins.

−Un moment −va tallar el Subsecretari Autonòmic de Cacauades Vàries−. Siguem seriosos. Ha de quedar algun funcionari per putejar, algun interí per acomiadar…
−No res.

Andrés Rábago García, El Roto,
ha guanyat el Premi Nacional d’Il·lustració 2012.
Segons els mitjans, al dibuixant d'El País se li ha valorat:
"su visión crítica, poética, aguda e inteligente  
que nos ayuda a reflexionar sobre cómo somos y cómo vivimos".
La gent de Burrera Comprimida voldríem acostar-nos
a aquestes virtuts d'El Roto, encara que ens ruboritze reconèixer-ho...

−Jo crec que tinc la solució −els rostres dels presents van girar-se cap al president de la Fundació per a Mantindre a Ratlla la Cultura Indígena. A pocs se’ls escapava que era el cervell en l’ombra de la senyora Consellera.

−Il·lumina’ns −atorgà l’ama del carxofar.

−Tots els pobles tenen un autor de referència, el que es coneix com un clàssic. En canvi, els valencians en tenen dos.

−Ah, sí? −van preguntar uns despistats.

−Sí. Es diuen Ausiàs March i Joanot Martorell.

−Aaah −respongueren encuriosits.

−Els francesos tenen Molière, els anglesos Shakespeare, els espanyols Cervantes…

−¡Viva Cervantes! −va cridar el president de la Fundació Valenciana d’Espectacles Rancis.

−¡Viva! −respongué la clac.

−Com anava dient, tots els pobles tenen un clàssic i, en canvi, els valencians, dos. Indubtablement estem davant d’una anomalia...

Tirant lo Blanc, el protagonista de la novel·la homònima
de Joanot Martorell, segons la mirada artística de Manuel Boix.
És una de les il·lustracions del clàssic versionat
per Josep Palomero per a Bromera (2005).

−Damunt crec que són del mateix poble! −apuntà un alt càrrec saforenc.

−I cunyats! −amollà el més llegit de tots, aprofitant que per una vegada els seus coneixements no serien sospitosos d’intel·lectualisme.

−Nepotisme!!! −cridà el Director General de Botellons.

−Un moment −la Consellera volgué calmar-los−. Vols dir que estalviaríem molt si eliminàrem un dels dos clàssics?

−Dona, una fortuna no, però donaríem una imatge de fermesa i determinació. A més, podríem traure el nom d’algun carrer, institut…

−Potser se’ns haja despistat algun premi o publicació −va apuntar el president de la Fundació Valenciana de Petorreres.

−Bé, podem provar. Quin dels dos ens carreguem?

Tots van quedar mirant-se.

−Qui dels dos és més sospitós? −volgué saber la Consellera.

−He sentit dir que Ausiàs March era poeta −apuntà el Secretari Autonòmic d’Espectacles Sòrdids.

Bust de l'estàtua d'Ausiàs March
instal·lada l'any 1959 a l'avinguda Marquès de Campo de Gandia,
quan s'hi commemoraren els 500 anys de la mort del poeta.
 És obra de l'escultor Josep Rausell.

−A eixe! Que els poetes són tots uns invertits.

−Uns què?

−Uns maricons.

−A la foguera, a la foguera!

−A la foguera no. A l’oblit, que és més barat.

−Perfecte. Ara mateix farem publicar al DOGV una ordre per a iniciar un Expedient de Regulació d’Ocupació sobre la figura i obra d’Ausiàs March −la Consellera semblava eufòrica−. Joanot Martorell quedarà instaurat com a únic clàssic valencià.

−De moment! −va dir el Secretari Autonòmic de Partides de Truc.

−Sí, de moment, perquè jo continue pensant que el tal Martorell també sobra. Tenint Cervantes, tota la resta és un dispendi innecessari.
−A eixos només els lligen els separatistes −rematà el Secretari Autonòmic de Serenates Nocturnes.

−¡Viva Cervantes! −reiterà un espontani.

−¡Viva! −contestaren tots.

Don Quijote de la Mancha,
personatge central del clàssic de Cervantes,
segons la mirada artística de Joan Castejón.
Ni el ingenioso hidalgo, ni tan sols el seu autor
no tenen la culpa que, a la classe política dirigent, no li done
la gana acceptar que hi ha llengües, literatures potents
i escriptors de categoria universal, 
encara que no escriguen en la llengua de Cervantes.