Text: Jovi Lozano-Seser
Fotos: Natxo Francés
Podia haver passat.
Havia d’haver passat.
Havia passat abans. Després.
Aquí a prop. Més enllà.
De fet, ha passat, però no pas a tu.
T’has salvat perquè anaves el primer.
T’has salvat perquè anaves l’últim.
Wisława Szymborska,
Un cas qualsevol
Birkenau, 14 de juliol de 1944. 11:48 hores. Batzegada per l’oficial, Edna baixa a empentes i rodolons del tren sense deixar caure la petita Keren, ben encongida entre els seus braços. Avesada al desconcert, la xiqueta ja no plora. La munió de presoners, tot un devessall d’ànimes esmaperdudes, és adreçada cap a les portes d’Auschwitz II, on els responsables del camp componen a corre-cuita grosses fileres que s’enfilen espantadisses cap a les dutxes. Un general escridassa, tan irònic com mentider, les instruccions: primer se’ls rentarà i desinfectarà; tot seguit ja procediran a la selecció de treballadors.
 |
Les darrera embranzida dels soldats les encarrila
cap a una de les naus. Edna esguarda els ulls de la filla, com comencen a
reviscolar entre els crits i les corredisses que les envolten. Disten sols una
desena de metres de la portalada de les càmeres, on les primeres nouvingudes
comencen a despullar-se de pressa, tal com els indica l’operari en la seua
escarida explicació. Roba fora. Anells. Mocadors. Tot el que porteu al damunt,
lliure-ho ací! El munt de pertinences, apilat al costat del mur, augmenta amb
escreix mentre. Edna desembolcalla la rústega vestimenta casolana de la filla,
qui en accedir a l’interior de l’estança fa una breu rialla, potser enardida
pel mormoleig de tanta dona nua giragonsant sota les aixetes, a l’espera d’una
aigua tan cobejada. Edna se n’alegra, sobretot per Keren. Fa mesos que no
gaudeix d’un bany i té les natges escaldades, plenes de nafres. Aquest ruixim
matiner, doncs, compensarà els mesos de sofriment a l’anterior camp, on ni tan
sols tenien llençols a la caserna.
Fet i fet, l’engegada de les canonades enceta una
allau de murmuris. Un vapor escalfeït raja del sostre i amara el recinte d’una
dolcesa inèdita. En pocs segons, les parets traspuen una boira humida i ardent
alhora: el zyclon-b envaeix així una atmosfera que fins fa poc vessava
d’esperança i ànsies d’higiene. El somriure de Keren, tot d’una, s’esblaima.
Edna la prem amb força i li acarona les galtes. Potser, no hi ha temps per
carantoines. Sols gosa tapar-li les oïdes, per tal que no escolte els crits que
les circumden. No hi ha aigua ja. Sols fum.
 | |
|
El relat titulat Fum, de Jovi Lozano-Seser, resultà guanyador
en el IV Certamen de relat breu Enric Valor de la Vall de Guadalest. Al marge d'aquesta edició electrònica, aquest text roman inèdit.
Les tres fotos de Natxo Francés que utilitzem per il·lustrar aquest text
formen part de la la sèrie Praga-Cracòvia-Auschwitz. Sempre és un luxe que Natxo ens permeta utilitzar el seu material fotogràfic. Per anar a la pàgina principal: "CONTRA EL FANGAR DE L'EXISTÈNCIA": L'ESCRIPTURA SEGONS JOVI LOZANO-SESER, cliquen ací. |
llegint aquestes poques ratlles he recordat El xal de Cynthia Ozik, o Jo confesso de Jaume Cabré en què aquesta mateixa escena es repeteix amb més o menys exactitud. La veritat és que cadascuna de les morts que van esdevenir en els Lager seria una història diferent que ens contarien els seus protagonistes si ens la pogueren contar. Per això crec que ens cal no oblidar mai. És a dir recordar-ho constantment,
ResponEliminaencara que comencen a quedar pocs supervivent de l'Holocaust.
Recordar, no oblidar, i no tornar a caure en els mateixos errors. Segur que tothom ho subscriuríem i hi signaríem ja. Però, paradoxalment, els errors i els horrors es repeteixen una i una altra vegada. I siga com siga, sempre venç la vida, i sempre tenim el consol, i la grandesa de l'art, que és capaç de fer més amable l'existència, de salvar-nos com a humans, que no és poca cosa, no creus? Gràcies pels teus comentaris. Ja hem comentat més d'una vegada que anima veure que les coses que fem provoquen la resposta.
EliminaEstimats amics i amigues del Burribloc, em plau haver de dir-vos que amb aquest post heu completat precisament el que volia transmetre amb "Fum". Crec que les fotos del Natxo Francés conjuguen a la perfecció amb les escasses línies del conte. Al cap i a la fi, no sé si és un conte o un sospir, un panteix. És una història que ens pertany a tots des del mateix moment en què ens esborrona saber que no és ficció. Tant de bo ho haguera estat!
ResponEliminaBenvolgut i admirat Jovi: jo sóc de les que afirma rotundament que la realitat sempre sempre supera la ficció. Del teu conte, o sospir, o panteix, o les tres coses a la una, em va captivar just aquesta capacitat de moure a la compassió ('compartir el sofriment', eh?) des de la primera línia, sense escriure ni una sola paraula sobrera. Em va semblar un poema en prosa, en aquest sentit de dir només l'essencial i provocar sentiments grandiosos. "Avesada al desconcert, la xiqueta ja no plora." És impossible no estimar per sempre més la petita Keren i sumar-nos a l'últim gest de protecció de la mare: "Sols gosa tapar-li les oïdes".
EliminaGràcies per haver-nos confiat el conte. Ja sabia jo que el Natxo i tu podíeu fer un duet perfecte.