ENLLAÇOS DE LA CASA

.

........... ............BURRÍNDEX................................................. ..................CARTELLERA AMIGA
.................Índex de continguts...............................................................Activitats d'interés

.

....................PASSA LA VIDA..............................................................EL CORRAL DE BUCOMSA
.....................
Pulcribloc.....................................................
...........................................................

15 de desembre del 2014

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «BRUIXA»

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivà
i Àngela Guixot

Fotos: Júlia Llorca Tauste 


El dia 23 del passat mes d'octubre inauguràvem una secció en aquest Rebost de Bucomsa titulada «La vida secreta de les paraules», amb una mena de descàrrec previ que deia: «És bonic, i important, i indiscutible pensar que una paraula ha evolucionat d'una manera determinada segons quina haja estat la seua forma originària en la llengua (etimologia), més o menys remota, de la qual procedeix. Però igualment bonic és tot allò de subjectiu, de poètic, d'afectiu que, per a cada parlant, porta implícit una paraula. Si filòlegs són (som) les persones amigues, o amants (phílos) de les paraules (lógos), no podem obviar que, per desgràcia, en aquest país nostre també convivim amb acarnissats lingüicides (de lingua «llengua» i caedere «matar»).» Aquella primera entrega, la vàrem dedicar a la paraula «corfoll». 

Aleshores ens hi vàrem proposar anar presentant noves «vides secretes» amb una periodicitat mensual. Però ja sabem que el temps corre molt més de pressa que nosaltres ens afanyem a materialitzar les bones intencions. Ara, per fi, ha arribat el moment de presentar-vos el segon lliurament, que dediquem a la paraula BRUIXA.



Fa mes i mig, l'amic i company de lletres Josep Vicent Cabrera em recordava que no deixara de consultar el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (DECLC) de Joan Coromines. I amb tota la raó. Perquè és aquesta publicació ingent una espècie de bíblia imprescindible per als assumptes que ens hi ocupen. No només etimològics. Curiosament, quasi alhora que Josep Vicent em feia aquell suggeriment, un altre amic, historiador i referent en assumptes lletraferits, de nom —i senya— Ferran Garcia-Oliver, me'n desaconsellava la consulta. No per menystenir la tasca extraordinària del venerable lingüista Coromines, sinó, precisament, perquè és ben sabut que, a més de rastrejar orígens, l'il·lustre filòleg no té cap remordiment a deixar anar la imaginació, a fer bella literatura a partir, en ocasions, de mínimes dades científiques. Gràcies a això, en l'actualitat, comptem amb un Diccionari Etimològic grandiós on quasi mai no sabrem què hi ha de ciència i què hi ha de ficció. D'ací les prevencions prudents de Ferran. Fet aquest aclariment, amants de la llengua, de la lexicografia i de les etimologies: si no heu fullejat mai aquesta obra extraordinària, no en deixeu passar més temps. Done fe que és un tresor bibliogràfic insòlit, comparable a poques obres en la nostra cultura catalana. I, aprofitant l'avinentesa: si algú en coneix alguna edició completa (9 volums), de segona mà, que no tinga amo, ni ama, i que estiga en bones condicions i a un preu raonable, aquesta humil filòloga n'està buscant una amb el deler il·lusionat de qui busca esclata-sangs a la muntanya.

Un racó de pinar que envolta el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, al terme municipal d'Alfauir (la Safor). No sabem si Júlia, quan el va fotografiar, es va trobar cap bruixa planant per aquest paratge encantador. A mi, no m'estranyaria gens: on hi ha matollars de bruc hi ha bruixes.

 
He consultat el Coromines. I hi diu, respecte de la paraula «bruixa»: «d’origen incert, probablement preromà, però de procedència dubtosa». M’agrada el punt de partida, perquè el dubte sempre obri un ventall de possibilitats i permet deixar-hi pas a les suposicions, a la ficció i a la literatura. Això és el que feia, com ningú, el mestre Coromines.

En una primera, i molt abellidora explicació etimològica, he trobat al Gran Diccionari de la Llengua Catalana que el mot «bruixa» podria ser un derivat del cèltic vroikos, que significa 'bruc', pel fet d'aplegar-se les bruixes en ermots [terrenys erms] on abunda aquest matoll. Amb això només ja se m'han encès les llumetes de l'entusiasme etimològic: «bruixa», emparentada amb un origen de natura vegetal: això és una troballa deliciosa! Però és que, si ens endinsem en l'aportació que en fa Coromines, el caràcter màgic i misteriós que tradicionalment atribuïm a les bruixes i la possible explicació etimològica de la paraula se'ns confon en alguna dimensió meravellosa. Bruixa és «la que va per les brugueres [terreny poblat de bruc] amb el diable». I, si seguim estirant del fil, prompte entenem el motiu de l'aversió i la condemna sistemàtica per part del cristianisme: una bruixa és una «dona pagana, enemiga dels cristians». N'hi ha proves observant un fet ben vistós en la coincidència de l'arrel de la paraula en diverses llengües. Per exemple, en alemany, «pagà», «landa» i «bruc» procedeixen de la mateixa heide; en anglès, heath és «bruc», i heathen, «pagà».





Recull igualment Coromines una  teoria d'un lingüista (romanista) suís, de la primera meitat del segle XX, de nom Johannes Hubschmid, segons la qual la bruixa va designar primitivament un fenomen atmosfèric borrascós (d'ací podríem explicar l'origen de paraules com «calabruix» —equivalent de «calamarsa»—: «pedres de bruixa»; tan bonic com això). I és que, en l'imaginari col·lectiu, sempre ansiós d'assenyalar criatures responsables del mal, s'acusava la bruixa de ser la causant del mal temps. Ara sé per què m'agrada tant allò que hom tendeix a anomenar, perversament, «mal temps» i per què m'agraden tant les bruixes. Resseguit, però, aquest hipotètic origen meteorològic, Coromines l'acaba descartant. Llàstima!




L’imaginari, la tendència a fabular i sobretot el maniqueisme, que tendeix a considerar la realitat segons la distinció dualista entre el principi del bé i el del mal, han oposat de manera sistemàtica «bruixa» a «fada» (del llatí fata, «deessa del destí» —plural de la paraula neutra fatum—, que referia els fats, el destí. I quina murga, la fada, dipositària del cànon de bellesa i de perfecció (femenines) i paradigma de bondats infinites! Sempre concedint desitjos als altres; i quan satisfan les fades el seu propi desig? Les bruixes, tanmateix, són les transgressores, les que representen la maldat, lletges com elles a soles, les que foren pecadores i heretges, en una època especialment negra per a l'església catòlica.  


Si pequen és que coneixen el desig. A més a més, es dóna el cas que una persona «fada» —sense que hi haja coincidència etimològica amb l'altra «fada» dels contes— és una persona insulsa, nècia, mancada d'enginy. En el cas remot que tothom tinguérem una fada vetlant-nos els desitjos, jo voldria que la meua fóra com la del conte titulat La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus, on les autores n'han ideat una de nom Basta que és «bastant tosca», i grosseta, peluda i morena, de les que apareix quan dius «Ja basta. Prou!» Si no és així, em quede, sense dubtar-ho ni un segon, amb aquests personatges irreverents, temuts, marginals i perseguits, que coneixen els plaers i els riscos de la vida, amigues íntimes del dimoni, i de la vida nocturna, que són les bruixes que freqüenten les brugueres. 

A ma casa, amb molta menys sofisticació lingüística, el bruc és conegut com a «petorret», perquè, si se'l llança al foc, esclata en mil ventositats irreprimibles. I segur que no, però, ja posats a corominejar, per què no imaginar que aquests petorros són la divertida resposta que les bruixes ens dediquen, des del seu món encès en flames, com a venjança per totes les persecucions i els maltractament que han patit?
 



A l'obra poètica de Maria-Mercè Marçal, la bruixa és un motiu recurrent. Però allà on adquireix un protagonisme explícit és al llibre titulat, precisament, Bruixa de dol. D'ací, podria escollir-ne més d'un poema on revolen les bruixes. Aquest n'és un que m'agrada especialment:


BRUIXA DE DOL, XII

Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana


que em fuges pels cabells
al bat del sol, ales d’ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.


El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola’t al meu ventre
i cerca’m, amb verí d’amor, el centre.


Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l’escenari.

Bruixa de dol, dins el volum Llengua abolida (1973-1988), 3i4, València, 1989.

Maria del Mar Bonet canta (magistralment bé, com li és propi) un altre poema ple de bruixeria de la Marçal (es pot escoltar des d'ací); però he preferit inserir aquest vídeo, elaborat a partir de l'anterior poema de Bruixa de dol, que encara que és una creació més casolana, té tot l'encant i el mèrit d'estar recitat per una alumna —Aurora Sevillano Núñez, segons youtube—, que l'any 2010 cursava 2n de Batxillerat al Centre d'Estudis Jaume Balmes de l'Hospitalet de Llobregat.




Gràcies a l'aportació de l'amic i company de lletres Josep Porcar, he sabut de l'existència del poemari («insòlit», en diu Porcar) titulat Les bruixes de Llers (1924), de l'autor de Figueres Carles Fages de Climent, que, curiosament, fou el primer llibre il·lustrat per Salvador Dalí. I, a partir d'aquesta referència bibliogràfica, he anat a parar a una pàgina molt interessant de la Viquipèdia titulada Mitologia catalana sobre bruixes. Us aconselle que hi feu una ullada. El tema és apassionant i inacabable.

Nosaltres, però, acabem ací per ara, amb l'encantadora recreació literària d'Àngela Guixot, a partir de l'evocació de tot allò que la «bruixa» va significar en un món ben personal de criatura.

I no volem desaprofitar l'ocasió per a desitjar-vos, en nom de les tres culpables d'aquesta secció paraulasecretera, que l'any 2015 us siga propici. I que res ni ningú malbarate els vostres somnis, siguen els que siguen, si són els que vosaltres trieu.



La Bruixa de les Rotes

Els matins blaus el uelo em deia es veu Eivissa! I em deixava els prismàtics de mirar brigittes bardots torrant-se al sol. Jo m’estimava més els dies plens de núvols baixos i molta mar, quan les onades ruixaven la barana, i entre els esguits érem pirates a la recerca d’abordatges temeraris.

Al migjorn de la terrassa s’estenia el muntanyar. S’estenia dellà de la Séquia, com si la botara. I dellà del Molinell, també s’hi estenia, tot fent cara d’infinit. A poqueta nit, baixàvem a buscar-hi escarabats, i jugàvem a sotjar-los en silenci. Quins trafegosos! I a l’hora de sopar, si hi havia verdura, la uela m’omplia el braç de pessics de monja. I era quan es feia tota desenqueta, després de molts pessics i ja quasi a les fosques, que apareixia la bruixa.

—Ja ve!, és la Bruixa de les Rotes!

Enmig del negre de la mar, com emergint d’una boirina, de sobte, la barqueta de rems, el barret llarguerut amb la punta vinclada i, just al dessota, al bell mig del front, l’ull. Roig, lluent, despietat… La Bruixa de les Rotes, la bruixa dels xiquets malmenjadors de verdura —ara l’ull obert, ara l’ull tancat, ara l’ull obert, ara l’ull tancat…— parpellejava, alhora que remava —plof, plof...— i cada llampada del far era un colp de rem cap a la meua terrassa.



 

26 de novembre del 2014

DEIXEM QUE PARLEN ELS OCELLS. A LA MEMÒRIA DEL POETA JOAN CLIMENT



Per Maria Josep Escrivà
Fotos: arxiu familiar de Joan Climent 


Text publicat a la premsa gandiana en els primers dies de 2005. Formava part d’una sèrie d’escrits que shi van dedicar, a manera d’homenatge pòstum, al poeta nascut a Montitxelvo (la Vall dAlbaida) i Fill Adoptiu de Gandia. El vaig recuperar, retocar i llegir en públic el passat 18 de novembre, en la presentació del llibre dIgnasi Mora titulat Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx (publicat per Edicions 96) programada dintre de la Setmana Literària de Gandia 2014, que ha estat dedicada, precisament, a Joan Climent, en el desè aniversari de la seua mort.


En algun lloc vaig sentir dir que, entre tots els humans que poblen la terra, només se’ns faran visibles aquells amb qui en algun moment hem tingut o tindrem una relació d’estima. Entenc que una relació d’estima és aquella que ens aporta descobertes, complicitats, maneres d’entendre’ns, i sobretot d’entendre l’altre, inèdites, pròximes al benestar.

Joan Climent fou d’aquelles persones insòlites que, sense voler-ho, transmeten una gran lliçó: que l’alegria de viure és un do, la nostra resposta necessària davant del que gratuïtament ens ha vingut donat. Aquesta filosofia vital, fàcilment podria titlar-se d’ingènua si haguera provingut d’un jove inexpert, però en el cas d’un home que ha militat en les files de l’optimisme actiu i creatiu durant els vuitanta-sis anys de la seua vida, en el cas de Joan Climent, la sospita d’ingenuïtat es transforma en trinxera del dia a dia; en artesania damunt d’un paper. 



A aquesta actitud no s’arriba per inèrcia. De les converses amb ell, dels seus escrits, de les opinions al voltant d’un o un altre tipus de poesia, vaig arribar a concloure que ell entenia l’alegria com l’única manera de comprometre’s amb el món, de formar-ne part, d’intentar entendre tots i cadascun dels seus elements. De co-existir. El cas contrari és rebuig, propicia la incomunicació i la discòrdia, i és fruit de la vanitat o de la presumpció. El perill, en aquest cas, fóra insinuar un comportament reaccionari, conformista o acomodatici, però la gran saviesa de Joan Climent, allò que els que el vam conèixer guardem ara com a nostre és haver entès que l’optimisme, i l’alegria, són una forma de revolta i de resposta, la manifestació de la victòria de la creativitat, de la paraula i, al cap i a la fi, de la vida. 


Escric aquestes ratlles des d’una nostàlgia assossegada. Al voltant de les sis de cada vespre es desferma una cridadissa unànime d’ocells que vol dir que la llum se’n va. Aleshores recorde una ocasió en què passejava amb Joan i amb Adelina per Forna, en un matí esplèndid, enraonant de tot un poc, i aleshores Joan es va aturar, va alçar un braç, com sol·licitant silenci, i ens va demanar que escoltàrem els ocells: «ens pensem que els ocells canten —ens va dir—, però no canten, parlen entre ells, es comuniquen, i ho fan d’eixa manera tan melòdica que a nosaltres ens fa creure que sempre estan cantant».



Imatge presa per Ignasi Mora a Montitxelvo, el poble natal de Joan Climent.
Febrer de 2004.

La literatura, l’art en general, sap oferir el bàlsam adequat a cada esperit. Jo he revisitat els poemes de Joan Climent en aquests últims dies, com a gest, potser, de reparació d’una absència. M’he fixat, especialment, en els versos on apareixen ocells, i n’he trobat una bella mostra: «Travessa l’aire un vol de caderneres»; «Quan els ocells desperten harmonies»; «El dia pren el carrer/ i els pardals prenen la plaça»; «i aleshores el torba/ tanta bellesa junta, tant ocell, tanta muda/ insistència». Això ens va demanar Joan aquell matí: que escoltàrem els ocells. Potser només requeria un instant necessari de silenci. O potser shi referia a l’atàvica missió dels poetes: parlar de les vivències més íntimes i de les més universals; celebrar sorts o lamentar dols. Però sempre, sempre fer com si cantaren. 

Entrades populars