DEIXEM QUE PARLEN ELS OCELLS. A LA MEMÒRIA DEL POETA JOAN CLIMENT

Per Maria Josep Escrivà
Fotos: arxiu familiar de Joan Climent 

Text publicat a la premsa gandiana en els primers dies de 2005. Formava part d’una sèrie d’escrits que s’hi van dedicar, a manera d’homenatge pòstum, al poeta nascut a Montitxelvo (la Vall d’Albaida) i Fill Adoptiu de Gandia. El vaig recuperar, retocar i llegir en públic el passat 18 de novembre, en la presentació del llibre d’Ignasi Mora titulat Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx (publicat per Edicions 96) programada dintre de la Setmana Literària de Gandia 2014, que ha estat dedicada, precisament, a Joan Climent, en el desè aniversari de la seua mort.

En algun lloc vaig sentir dir que, entre tots els humans que poblen la terra, només se’ns faran visibles aquells amb qui en algun moment hem tingut o tindrem una relació d’estima. Entenc que una relació d’estima és aquella que ens aporta descobertes, complicitats, maneres d’entendre’ns, i sobretot d’entendre l’altre, inèdites, pròximes al benestar.

Joan Climent fou d’aquelles persones insòlites que, sense voler-ho, transmeten una gran lliçó: que l’alegria de viure és un do, la nostra resposta necessària davant del que gratuïtament ens ha vingut donat. Aquesta filosofia vital, fàcilment podria titlar-se d’ingènua si haguera provingut d’un jove inexpert, però en el cas d’un home que ha militat en les files de l’optimisme actiu i creatiu durant els vuitanta-sis anys de la seua vida, en el cas de Joan Climent, la sospita d’ingenuïtat es transforma en trinxera del dia a dia; en artesania damunt d’un paper. 

A aquesta actitud no s’arriba per inèrcia. De les converses amb ell, dels seus escrits, de les opinions al voltant d’un o un altre tipus de poesia, vaig arribar a concloure que ell entenia l’alegria com l’única manera de comprometre’s amb el món, de formar-ne part, d’intentar entendre tots i cadascun dels seus elements. De co-existir. El cas contrari és rebuig, propicia la incomunicació i la discòrdia, i és fruit de la vanitat o de la presumpció. El perill, en aquest cas, fóra insinuar un comportament reaccionari, conformista o acomodatici, però la gran saviesa de Joan Climent, allò que els que el vam conèixer guardem ara com a nostre és haver entès que l’optimisme, i l’alegria, són una forma de revolta i de resposta, la manifestació de la victòria de la creativitat, de la paraula i, al cap i a la fi, de la vida. 

Escric aquestes ratlles des d’una nostàlgia assossegada. Al voltant de les sis de cada vespre es desferma una cridadissa unànime d’ocells que vol dir que la llum se’n va. Aleshores recorde una ocasió en què passejava amb Joan i amb Adelina per Forna, en un matí esplèndid, enraonant de tot un poc, i aleshores Joan es va aturar, va alçar un braç, com sol·licitant silenci, i ens va demanar que escoltàrem els ocells: «ens pensem que els ocells canten —ens va dir—, però no canten, parlen entre ells, es comuniquen, i ho fan d’eixa manera tan melòdica que a nosaltres ens fa creure que sempre estan cantant».

Imatge presa per Ignasi Mora a Montitxelvo, el poble natal de Joan Climent.
Febrer de 2004.

La literatura, l’art en general, sap oferir el bàlsam adequat a cada esperit. Jo he revisitat els poemes de Joan Climent en aquests últims dies, com a gest, potser, de reparació d’una absència. M’he fixat, especialment, en els versos on apareixen ocells, i n’he trobat una bella mostra: «Travessa l’aire un vol de caderneres»; «Quan els ocells desperten harmonies»; «El dia pren el carrer/ i els pardals prenen la plaça»; «i aleshores el torba/ tanta bellesa junta, tant ocell, tanta muda/ insistència». Això ens va demanar Joan aquell matí: que escoltàrem els ocells. Potser només requeria un instant necessari de silenci. O potser s’hi referia a l’atàvica missió dels poetes: parlar de les vivències més íntimes i de les més universals; celebrar sorts o lamentar dols. Però sempre, sempre fer com si cantaren. 

SOMNI MR (A Miquel Ruiz Gracia, des de la memòria actual)

Text: Josep Basset Alberola, artista, tabaleter, membre de la Colla Safor de dolçainers i tabaleters

Selecció de fotos i peus: M. J. Escrivà

Entrada enllaçada, amb vídeo: A cau d'orella. A Miquel Ruiz, en el record

Encara estic dormint o ja sóc despert? 

Escolteu-me: vos he de dir que aquesta nit passada he somiat el Miquel. I ell, tan llustrós com sempre, amb la frescor que el caracteritza, s’ha plantat davant de mi tot preocupat i posant cara d’intriga m’ha dit: 

Basset!, no puc llevar-m’ho del cap!: ié!, que me’n vaig anar ben lluny d’ací, prompte en farà un any i, no em vaig acomiadar de ningú de vosaltres! Jo, que sempre he intentat fer les coses el millor possible i, mira per on, ara crec que l’he cagat! 

A l'esquerra de la imatge, el tabaleter Josep Basset; 
a la dreta, Miquel Ruiz, tabaleter i versador.
Fotografia: Pere Huerta, novembre de 2006. 
Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna, Gandia.

No puc llevar-me del cap, company, el remordiment que tinc tothora per no haver pogut parlar-vos amb la raó de tot el que al llarg del temps he compartit amb vosaltres. I ara patisc per si, sense voler-ho, us haguera fet alguna cosa que poguera ser mal interpretada.

Et pregue, per favor, que amb la teua veu digues als amics de la colla, i als altres que ja no hi són —com és Jesús Garcia—, que em disculpen del tot. Tu em coneixes i ho saps bé, però les persones de vegades ens solem equivocar prenent decisions que creus fer bones i de rebot, algunes vegades, solen esguitar agraviant els que tu mai no voldries tacar.

 

D'esquerra a dreta: Xavier Morant, Miquel Ruiz, Frederic Santamaria, Josep Basset.
Amenitzant la festa al centre històric de Gandia. Plaça de Loreto, 2010.

Dis-los, amic, que allà on sóc ara tan lluny de tot, on és el més enllà del blau cel, continue sent encara un dolçainer torrat al sol i en tot moment vestit de blanc. I que allí també se solen celebrar les falles i fer-se bones albaes; i que, en moltes d’elles, m’acompanya al tabal Tomàs Femenia que ja ho fa molt millor que Andrés Requena. Però, quan m’arriben compromisos més seriosos, me’n duc l’Arturo d’Aixa, perquè tu saps que sempre he buscat la qualitat quan és menester. Del cant d’estil, encara no n'he pogut formar grup, perquè no trobe ningú semblant a les veus acostumades de Núria i de Benet.

Miquel acompanyat per la seua cantaora preferida,
Núria Santamaria, ambdós vigilats per la mirada somrient del senyor Basset.
Foto extreta de la cinta del programa La sonata de la pecata minuta,
 emès per Canal 37 de la Marina Alta, l'any 2003.
La Colla de Dolçainers i Tabaleters de la Safor hi era la convidada
en aquesta ocasió.

El meu cap no para mai de pegar voltes entorn d’aquest assumpte. Ah!, i els Ministrils! Això sí que és una passada, amic, perquè tindre per càstig tants bons músics passejant per aquí i veure’ls ansiosos com es rifen el meu instrument, perquè té més grandària i dóna el so més greu de tots els d’ells, com fa la meua tenora, que ací encara no en tenien i en tenen molta necessitat, malgrat ser tots uns bons intèrprets de músiques de l’època Renaixentista. Crec que ben prompte deixaran d’anar coixos dels seus sonars, perquè tindran el que es mereixen.

Voldria, que, als balladors de les danses, els digueres també que estic ensenyant els passos dels balls nostres a dansadors de ballet clàssic, caribenys de color, a tirolesos panxuts i argentins de Buenos Aires amants del tango, tots eufòrics i més il·lusionats que un xiquet en el dia de Reis, tot per voler començar prompte a ballar com nosaltres.

I no podem evitar d'afegir-hi una segona foto amb Núria Santamaria,
senzillament perquè aquesta instantània ens encanta. Gràcies
a l'encert de Salvador Bolufer, que l'ha seleccionada
des de la gravació del programa de Canal 37.

A Raül, al Buble, Koa i amics d’eixides golfes, els dius que m’he portat la paella gran dels diumenges del Racó de Tomba i moltes gavelles de branca de taronger, per fer-la amb foc de llenya ben socarraeta i gaudir-la dinant entre Tomàs, Arturo i alguns ministrils, que diuen que no l’han tastada mai, i ni tan sols la coneixen.

A Frederic, mestre, company i amic, m’agradaria que li passares aquella carpeta blava que deu tindre el meu germà Àngel i on sempre em guardava les partitures que solíem tocar els tres, totes les vesprades dels dijous, allí al local d’Almoines. Demana-li-la, que ell de segur t’ho farà arribar. També als altres mestres estimats, a Juanma i a Hipòlit, fes-los aplegar el meu agraïment pel regal d’aquella melodia magistral de dolçaina al compàs del piano interpretada i tan emotiva en el silenci marxuquer d’aquella vesprada verda, que encara em toca el tendre, sempre que sona per dins de mi.

Ié! I a Ximo Vidal, li recordes que estic formant una banda del Tio de la Porra, amb artistes mediterranis reconeguts i vestits del blanc pur però, sense ulleres, ni cap nas postís. I li dius també que em sap greu l’afer dolent d’ara que està passant el Pluja Teatre i la cultura en general. Per això i altres coses ferotges, em sume com tanta altra gent a donar-los tot el suport i els desitge amb molta força que tot canvie a millor, ben aviat. 

Participació de la Colla a la primera cavalcada del Tio de la Porra,
durant la Fira i festes de Gandia, 2002.
Foto presa al pati de l'Escola Pia de Gandia.
Hi reconeixen Miquel?: és el del barret de la ploma verda.

A la meua mare, als meus germans i família, no cal que els digues res, perquè sé que tots ells em tenen present dins del seu pensar i em porten tothora a prop dels seus cors. Ara, això sí, al meu nebot Carles, sí vull que li digues davant de tots que arreplegue tot el meu material musical que puga tindre escampat, perquè ell n’és l’hereu i el deixe encarregat de tindre-ho guardat i confiat al bon ús sempre, amb la il·lusió encertada d’haver-lo iniciat en aquest bell i enriquidor món dolçainer que jo mateix tant de temps he gaudit i he viscut, pertot arreu dels carrers socials d’aquesta Safor que tant m’estime; i como no, passejant-ho amb orgull per aquelles terres de fronteres, plenes  d’altres llengües estranyes. 

Alguns dels membres del Rebrot de Rafelcofer, on Miquel ensenyava a tocar la dolçaina. Carles Roig Ruiz, el seu nebot, és el que apareix a la part central de la foto, amb el tabal.
Gener de 2013.

I a Merxe!, ai!, la meua Merxe!, li has de dir com trobe a faltar la seua calor tendra! Quants anys de gràcia gaudida amb la mirada clara, orgullós que sóc dels seus somriures caminats, plens de llavors adobades d’estima. A ella!: heu de guardar-vos que no li falten mai el so viu del tabal i la dolçaina, perquè ella, ai ella!, ella, és el so dolç silenciós que mou, per dins i per fora, tots els meus somnis.