ENLLAÇOS DE LA CASA

.

........... ............BURRÍNDEX................................................. ..................CARTELLERA AMIGA
.................Índex de continguts...............................................................Activitats d'interés

.

....................PASSA LA VIDA..............................................................EL CORRAL DE BUCOMSA
.....................
Pulcribloc.....................................................
...........................................................

23 d’octubre del 2014

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «CORFOLL»


«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivà
i Àngela Guixot

Fotos: Júlia Llorca Tauste 



Gràcies a la meua feina editorial, hi ha moltes vegades que, casualment o voluntària, he d'anar a parar a l'origen de les paraules; a allò que en argot lingüístic es coneix com a «ètim»; que, al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, es defineix com a «Forma originària d’un mot», i que, si se'm permet fer-hi una miqueta de literatura, com és —ho reconec des del primer moment— la meua intenció, es podria entendre com a la voluntat de donar a conèixer «la vida secreta de les paraules», a manera de petit homenatge a la pel·lícula de l'any 2005, dirigida per Isabel Coixet. L'origen mateix de la paraula «etimologia», procedent del grec, ja ens desperta tot un món de suggeriments: etymología «sentit veritable d'un mot»; composta de étymos «veritable» i lógos «mot». És bonic, i important, i indiscutible, pensar que una paraula ha evolucionat d'una manera determinada segons quina haja sigut la seua forma originària en la llengua, més o menys remota, de la qual procedeix. Però igualment bonic és tot allò de subjectiu, de poètic, d'afectiu que, per a cada parlant, porta implícit una paraula. Em referisc als i a les parlants que tinguen sensibilitat, clar, encara que siga una miqueta només, cap a les paraules amb què construeixen, peça a peça, a manera de corfolls d'una ceba, la llengua que parlen. Sembla una obvietat, veritat? Doncs no ho és tant. Si filòlegs són (som) les persones amigues, o amants (phílos) de les paraules (lógos), no podem obviar que, per desgràcia, en aquest país nostre també convivim amb acarnissats lingüicides (de lingua «llengua» i caedere «matar»).



Per cert, pensava que havia sigut original anomenant «La vida secreta de les paraules» aquesta secció del Rebost de Bucomsa (filial de Burrera Comprimida SA) que voldria que, amb una certa periodicitat, protagonitzaren alguns dels nostres mots. Però, fent honor a la veritat diré que he trobat a la xarxa l'anunci d'una conferència titulada de la mateixa manera, i destinada igualment a incidir en «l'etimologia com a esquer didàctic». No està gens malament la idea. Si jo fóra docent li intentaria traure rasquit també. 

CORFOLL és la primera candidata que escollim per iniciar aquest camí que volem sembrat d'estimes incondicionals amb les paraules.

Segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), un corfoll és cadascuna de les vestes o fulloles que componen una ceba. I, curiosament, la paraula està documentada en diversos llocs del País Valencià, i també a Sort, al Pallars Sobirà català. I és que, moltes vegades, les paraules mateixes delaten la germanor entre els territoris on la paraula té vida.
  
El mot corfoll deriva de corfa, que és una paraula d'ús exclusivament valencià. I, segons el DCVB, que és un tresor per als qui estem malalts d'amor per les paraules, «trobar el mot corfoll a Sort, tan lluny de l'àrea ocupada pel mot corfa (limitada al País Valencià), s'explica pel fet d'esser la ceba en el Pallars un producte exòtic i importat de València, d'on segurament haurà arribat a Sort també el mot corfoll.» Així és que jo, que a més d'enamorada dels mots estic enamorada del Pallars, he descobert, gràcies a l'anècdota lingüística, un nexe més de proximitat afectiva amb aquelles terres pirinenques.




Gosaria dir que un altre diccionari, el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, és inexacte en la definició de la paraula corfoll que fa equivaldre a «Túnica de la ceba». El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) no recull la paraula. I el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) —el qual, des del meu punt de vista, pot ser útil per la informació dialectològica, i no tant com a referència normativa— diu igualment que corfoll és una «Corfa, fulla o capa de les que componen la ceba.» Al clau. 

Ara bé, no sé què en pensareu vosaltres, però jo crec que on millor s'explica què són els corfolls que componen una ceba és en aquest poema de la incomparable poeta polonesa Wisława SzymborskaUn petit fragment com a mostra:  


LA CEBA [«Cebula»]

Versió de Josep M. de Sagarra.

[...]
Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement, una altra
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s’arranja i forma un cor.

[...]



Si us ve de gust, podeu escoltar el poema complet en la llengua original, mentre aneu seguint-ne la lectura en català, des del bloc Salms, de Josep Porcar





Per últim, una altra vida secreta del «corfoll» és aquesta que ens fa veure l'amiga Àngela Guixot, que ha accedit a elaborar, a partir d'ara, un text literari que acompanyarà cadascuna de les paraules i de les etimologies que portarem fins ací. Amb els textos plens de suggeriments d'Àngela, i amb Júlia Llorca Tauste i les seues belles fotografies, intentarem fer veure quin tresor divers i inacabable ens poden descobrir algunes de les nostres paraules.


Per què l’asfalt no té corfolls?

En ser la ceba un vegetal tingut per bast i de poc valor, que té a veure amb la vida al camp i amb la rusticitat, sembla que la dita ‘Tindre més corfolls que una ceba’ és, net i cru, una metàfora degradant. I també la paraula corfoll, en segons quins diccionaris, és sinònim de tonto i, en segons quins altres, de llaurador inculte. Com ens hem deixat ben ensarronar, nosaltres...
        ...que venim de les sendes amb màrgens de pedra, i dels canyars que creixen vora riu, que venim de les séquies que volten bancals, i dels refranys que ens parlen de la pluja, i ens parlen de la ceba, que si és de Cap d’Any, fa bon averany.


El calendari de la ceba

Per tal de saber les pluges de l’any vinent s’ha d’agafar una ceba, just la nit de Cap d’Any, i traure’n dotze corfolls, un per cada mes. A partir d’ací, cal seguir esbrinant qui eren nostres iaios, i mantindre l’essència d’allò ens ha fet poble. Talment com els corfolls mantenen a recer l’essència de la ceba.





 

Entrades populars