ENLLAÇOS DE LA CASA

.

........... ............BURRÍNDEX................................................. ..................CARTELLERA AMIGA
.................Índex de continguts...............................................................Activitats d'interés

.

....................PASSA LA VIDA..............................................................EL CORRAL DE BUCOMSA
.....................
Pulcribloc.....................................................
...........................................................

31 de desembre del 2011

BONS DESITJOS (CONTINUACIÓ)

El post que inicialment vam obrir per tal de penjar els bons desitjos que hem rebut en formes gràfiques i sonores, han carregat la tal pàgina de bondats, però també de megues. Per tal d'evitar excessos de lentitud en la càrrega, hem decidit obrir aquest nou post, on continuarem penjant gentileses.

Per a veure la primera part, clique ací:



NADAL I CAP D'ANY

2011/2012
segona part 


Targes i vídeos nadalencs que han arribat a la nostra redacció virtual. També hem rebut diverses preciositats en format power point, però nosaltres no sabem si hi ha possibilitats d'inserir ací eixa classe d'arxius (ignorem si és qüestió d'impossibilitat, d'imperícia... o de burrera). Les felicitacions que només contenen text (sense fotomuntatge) són igualment apreciables per a nosaltres, però tampoc no les hem incloses (ho hem provat, i la pàgina es quedava massa embolicada. En alguns casos, contenen textos massa personals i personalitzats). 

El nostre agraïment més sincer, i felicitats per a tothom.

---------------------------------------------------------------------------------------------------

FELICITACIÓ SONORA
                                               
Si cliquen on indica el ninotet podran escoltar "El vell Montgó", pel Cor del Mediterrani, dirigit per Enric Murillo. Un luxe de felicitació i un privilegi d'imatge.

---------------------------------------------------------------------------------------------------

FELICITACIÓ BURRA
                               
Aquesta felicitació de Pepa Pons ja fou publicada a l'anterior post. Estem acostumats a veure burros que volen, però no a sentir burros que parlen. Per tant, la tornem a publicar.


---------------------------------------------------------------------------------------------------


Encarna Donet. Biblioteca de Barx

---------------------------------------------------------------------------------------------------



Estimats amics i estimades amigues:

En unes quantes hores veurem com s'allunya la cua d'aquest dur  2011, i celebrarem amb gana la seua partida al racó de la història on quedarà relegat com a model de les grans contradiccions amb què està organitzat aquest món .

El mal és que la cara que ens mostra el 2012 i els pessics que pronostica donar-nos no prometen millor fortuna  als sofrits ciutadans i ciutadanes que breguem dia a dia per sobreviure amb dignitat. L'arribada del nou any també la celebrarem, l'alegria i les ganes de compartir bons moments no ens falta, però ja tenim  les carretades de força preparades i llesta la resistència activa per a dir la nostra.

"UNA HISTÒRIA REAL AMB FINAL IMAGINARI" és el conte que aquest cap d'any vull compartir amb vosaltres, amb el desig utòpic que el final imaginari es convertisca en real, perquè ( com és conegut) la imaginació sempre és menys dolenta que la realitat.

FELIÇ CAP D'ANY I FORÇA PER AL 2012


VÍDEO
                                  
Pepa Guardiola

---------------------------------------------------------------------------------------------------


Clara Pérez (a través de Facebook)
---------------------------------------------------------------------------------------------------

Carles Mulet
---------------------------------------------------------------------------------------------------


Clique el següent enllaç per a veure el vídeo:
http://youtu.be/sDAL5zlP8Yw
Escola Valenciana
---------------------------------------------------------------------------------------------------



Estimades amigues i amics, ara que estem a les acaballes de l’any, i ben apunt d’entrar en el 2012, em permet de robar-vos uns minuts del vostre preat temps, per desitjar-vos el bo i millor per a l’any que ara comença. I vull aprofitar també el moment, per tal d’encoratjar-vos a no permetre que la desídia us guanye la partida, i que ningú amb l’excusa de la crisi i les inevitables retallades us amarguen la vida. Us recomane gaudiu del moment, que ara és l'hora de viure!

Salut i feina!


Jaume Buïgues i Vila
PS: us dic feina, que no treball, perquè hem d’entendre per feina allò que s'ha de fer o que es fa, allò en què una persona s'ocupa. I en canvi treball és penalitat, tribulació; situació anguniosa o plena de perill; allò que es fa penosament amb esforç i fatiga. Per això feina i no treball, així que no us creueu de braços i anem per feina! O ens pujaran a cavall.

Jaume Buigues


---------------------------------------------------------------------------------------------------




Eneko (al burrigrup)
---------------------------------------------------------------------------------------------------




Gràfiques Avellà
---------------------------------------------------------------------------------------------------




Giovani Pastoreli
--------------------------------------------------------------------------------------------------- 
Ignasi Moreno (al burrigrup)

---------------------------------------------------------------------------




---------------------------------------------------------------------------
Resposta de Pepa Pons a la felicitació anterior (al burrigrup)

“FAÇA’S LA BURRERA!” I LA BURRERA ES FÉU

GÈNESI APÒCRIFA (I COMPRIMIDA) DE LA BURRERA
(Introducció a l'espectacle del 16 d'octubre de 2009. Teatre Municipal de Pego)


Tomàs Llopis
Maria Josep Escrivà
Coassessors lingüístics de BurreraComprimida SA



Tarja anunciadora de l’actuació a Pego (2009) dissenyada per Pau Àlvarez.

Quan la senyora Maria Josep Escrivà i jo vam rebre l’encàrrec de part de don Salvador Bolufer d’introduir de manera senzilla l’acte que vindrà a continuació, li vam preguntar a l’uníson: “Vol dir vostè que hem de presentar la seua brillant intervenció?” “No —ens va contestar el trobador de poble—. El senyor Cèsar Monzonís en farà de presentador. Vostès només han d’introduir-lo.”


Però vet ací que en Cèsar Monzonís no ha arribat encara i el seu mòbil està apagat o fora de cobertura. Suposem que algun imprevist l’ha retingut i que arribarà a la sala en algun moment. Mentrestant, i per no fer-los esperar més, el professor Tomàs Llopis i jo assumirem el paper d’introductors i de presentadors improvisats fins que arribe el senyor Monzonís. Bona nit i comencem.


L’actor Cèsar Monzonís [esquerra] fa cara de no entendre res 
quan Salvador Bolufer el bonega en escena. Foto: Paco Tortosa

De vegades, tota una sèrie de circumstàncies, de persones i de motius entusiastes es conjuguen favorablement per tal que es puga produir el que s’esdevindrà de seguida en aquest escenari: un joc de complicitats humanes i artístiques, un projecte de treball compartit des de diferents proximitats, i una fe en la paraula. En la paraula dita, ben dita, en la paraula interpretada, recitada, musicada; en la paraula que no té pèls a la llengua i és un instrument poderós per a desentumir consciències, des del sarcasme que cou i la rialla que reconforta. Resseguir el fil a tot aquest cúmul de circumstàncies favorables ens duria a retrocedir molt en el temps. Tant que, com aquell qui no vol la cosa, ens plantaríem en el primer dia de la creació del món, i això, potser, ens quedaria molt lluny. Però, ben pensat, si es tracta de fer les coses bé, per què no començar des del principi?

M. Àngels Sastre i Xaro Sendra, en representació de les Ha-ben-Sahines mores que es van encarregar de l’organització i convocatòria d’El Cantar al Teatre Municipal de Pego. Elles són l’expressió de la felicitat en doble format de dona. Foto: Kiko Pastor

Al principi de tot diuen que hi havia només en l’univers tenebra negra. Tenebres i tristors. No hi havia veus d’homes..., ni menys encara de dones; no hi havia música, no hi havia el goig, no hi havia la ràbia i, per descomptat, no hi havia poetes, ni tan sols hi havia trobadors –anteriors en tot als poetes–, que alçaren acta sentida de tot això. Els déus que havien esbossat un primer intent de creació es van adonar que havien ficat la pota en alguna cosa (i dic “els déus”, en plural, perquè convindran amb mi que crear tot un món és una tasca massa compromesa per a un déu sol). I van reaccionar a temps. 

En aquesta imatge preciosa de Kiko Pastor, els caps de Salva Trotonda 
i de Josep Moll, el Pintat, s’encaren sota la mirada vigilant de Rafel Oltra: 
la unió fa la força.

Així, al principi de tot diuen que hi havia només tenebra negra..., fins que, a algun déu imaginatiu, al déu més burro entre tots els déus, se li ocorregué provar sort i va dir: “Faça’s la Burrera!” I la Burrera és féu. 

I va resultar que es van anar enretirant les tenebres, i l’univers s’omplí de llum, no d’una llum encegadora, no; d’una llum càlida i tènue, propícia per a la sagacitat i per a la creació. Davant d’aquests resultats, els déus s’hi engrescaren, especialment aquest més burro, i va pensar que la Burrera no era res sense uns personatges ben escollits que li donaren vida, i així, aquest déu demiürg va anar atorgant carn i ossos a una sèrie d’humans insòlits, practicants d’oficis diversos i d’una vocació comuna, la de la Burrera.

Mesa de debat organitzada en el marc del V Simpòsium Internacional 
de la Burrera (setembre de 2011). Els participants hi eren: 
Vicenta Llorca (secretària), Tomàs Llopis (ponedor), 
Salvador Bolufer (moderador), el Pintat i Josep Trotonda, 
Tito (ponedors també). Foto: Kiko Pastor

I com no podia ser d’una altra manera, barrejar persones amb Burrera va donar com a resultat una sèrie d’éssers a mitjan camí entre la realitat i la ficció, entre la imaginació, el somni, l’amarga sàtira, el ridícul, la mala bava, l’enginy, les ganes de despotricar i de divertir i de divertir-se. I des d’algun espai misteriós de cervells perversos van nàixer pollastres i gossos; adams i eves; dimonis fumadors, falleres, falleretes i fallerotes, retorots, processons senceres, mags, sopranos, expresidents de govern..., i... 

Un dels veterans de la companyia Burrera Comprimida: Josep Moll, 
més conegut com a Pintat, es converteix en fallera sempre que ho requereix 
el guió. Amb bigot i tot.

De sobte un dels déus, el que feia més pinta d’haver assolit la lucidesa, va caure en el compte que tot allò necessitava ser dit amb paraules, i que les paraules necessitaven una veu per a ser dites. I així, aquest déu lúcid exclamà: “Faça’s un trobador amb veu de roca”. I tal com volia aquest déu, el trobador es féu. 

A partir d’ací tot fou bufar i fer ampolles, perquè el trobador nasqué dotat d’una capacitat extraordinària per a compondre versos. Versos de tot tipus, crus i amables, llargs i curts, tendres i escatològics, desvergonyits i plorosos, elegíacs i festius, dolguts i esperançats, llegendaris, apitxats, satírics, irònics, viperins, i algun, fins i tot, de líric. I sempre, sempre, elaborats en variables i inimaginables rimes consonants. Així, per exemple, el trobador de veu de roca va rimar “valenciana” amb “almorrana”; “escot” amb “rabosot”; “cagada” amb “educada”; “té, sé i vaivé” amb “peroné”; “achuntamént” amb “indecent” i amb “Sant Vicént”; “canal nóu” amb “commóu”, amb “remóu” i amb “óu”; “fum” amb “pum, pum”, i “pum pum” amb “catapluuuum”; i, també, “poeta” amb “frescoreta”, amb “repunyeta”, amb “floreta” i amb... “bragueta”! Amb això trobe que ja pode’n fer-se una idea.

El trobador de veu de roca (acompanyat sempre per la seua guitarrista preferida) transfigurat en faiereta matxor, en plena acció al teatre Algeval de Barx (4 d’agost de 2011). 
La foto és gentilesa de l’amic i poeta Joan Jordà.

El trobador es va dir de nom de pila Salvador Bolufer (perdó, senyor Salvador Bolufer), i de nom artístic, per comprensible voluntat pròpia, “Trobador Desvergonyit”. Però, tot i les rimes, i el do de la seua veu de roca, feia un posat cavil·lós quan considerava totes aquelles aportacions divines al món nou.
–Li manca alguna cosa? –volgué saber el déu de la lucidesa.
–Està tot... quasi bé –respongué amb no gaire entusiasme el trobador; només hi trobe a faltar dos detalls: per una banda, un motiu d’inspiració que no falle mai...: un concejal, per exemple.

Maria Tomàs (la de la cullera a la boca), periodista i “Dama caiguda del cel”, i M. J. Escrivà (admiradora de Maria). Ací no ens requeria el guió, però és que nosaltres també hi volíem eixir!

I per una altra (ací el trobador féu ullets de nostàlgia), una guitarra. Però no una guitarra qualsevol: una guitarra tocada per unes mans; però no per unes mans qualssevol (ací el déu va començar a mirar-se el trobador de cua d’ull)...: unes mans celestials, de les que fan música, i acaricien i es queixen i sospiren... tot alhora... En aquest moment el déu l’interrompé, perquè les aspiracions d’aquell trobador no tenien fre ni mesura, i ordenà, abans que aquella demanda se li desbordara: “Faça’s algun que altre concejal malcarat..., i faça’s també una guitarrista amb mans divines.” I el concejal es féu, i la guitarrista també, però, al primer, el sentencià a l’anonimat etern; i la guitarrista es va dir amb el nom beneït pels déus de Cristina Martí. 

Ella, Cristina Martí: guitarrista d’El cantar de la Burrera
en particular, i “Guitarrista dels Àngels” en general. Foto MjE

Amb Burrera, amb trobador, amb guitarrista i fins i tot amb concejals semblava que la Creació havia arribat a un punt qualitatiu més que acceptable. Però encara faltava, perquè el procés culminara amb èxit, que algun humà inquiet posara la guinda al caramull de tot aquest lot d’exquisideses. I, alhora, pensaren els déus, tots a una, un humà que hi aportara una miqueta de trellat i que cridara, si calia, a l’ordre. I així va aparèixer Enric Murillo en escena, i la seua idea d’enregistrar un Cd. A canvi d’un piano inseparable, això sí, que els déus també li van concedir en el seu dia.

El pianista, compositor i productor del disc, Enric Murillo, ací fora de servei, i acompanyat per la cantant i musa Inma Martínez.

Això és El cantar de la Burrera: un treball discogràfic on han confluït totes les bones voluntats divines, recolzades, això sí, per la impecable direcció d’Enric i la seua creativitat musical, pel rigorós treball literari i de dicció de don Salvador, i per l’habilitat artística de les mans de Cristina i la seua guitarra. “La fallera lletja”, “El potet de pixum”, “La bonyiga”, “La delicà de Gandia”, “El botó de la bragueta”, “Poemes galants”, “Romança defecatòria”, “Sóc faiereta matxor”, “Si jo fóra..., si tu fores”, “The bleda for president”, “Trossos i mossos” i “Elegia a la Marina” són les dotze peces que componen aquest treball redó com l’esfera d’un rellotge o com el cicle anual del planeta. Tot perfecte, o quasi tot. 

Salvador Bolufer acostuma a dir que “un espectacle sense públic és com un campanar sense campanes”. En aquesta vesprada d’agost a Barx, n’hi havia de distingit. A la primera fila: Pasqual Molina, Josep Piera i Marifé Arroyo.

Perquè, en aquest moment del discurs, el déu que fa aspecte de més veterà, el déu més escèptic i també el més condescendent, mira la meua copresentadora i li pregunta: “I vostè, senyora Escrivà, vostè no vol res de nosaltres?” La pregunta agafa desprevinguda la poeta i dama del Grau, que tarda uns segons a reaccionar. —Ehhh..., jo...? Què pot demanar una filòloga i assessora lingüística en uns moments divins com aquests...?” —es pregunta modestament la nostra amiga. 

I el mestre, el senyor Llopis, que està al meu costat, em suggereix a cau d’orella: 
—Demane-li que cree una Acadèmia Valenciana de Burrera, i que ens designe, a vostè i a mi, presidenta i president de tan alta institució. Jo de presidenta..., i el professor, escriptor, coassessor lingüístic i amic Tomàs Llopis de President! Un somni que demane sense pensar-ho. Aleshores, el déu escèptic em mira fixament, es rasca els poquets pèls que li queden a la calba, i fa: 
—Mmmm... M’ho pensaré... 
I ara, senyor Bolufer, pot vostè botar foc a la mascletà.

Fase d’aplaudiments, i d’agraïments, després de l’actuació. L’eufòria provoca aquest efecte especial de moviment... Un desastre de foto, si no fóra que és l’única que tenim en què coassessors i artistes s’agafen de la mà.

25 de desembre del 2011

BONS DESITJOS


NADAL 2011



Targes i vídeos nadalencs que han arribat a la nostra redacció virtual. També hem rebut diverses preciositats en format power point, però nosaltres no sabem si hi ha possibilitats d'inserir ací eixa classe d'arxius (ignorem si és qüestió d'impossibilitat, d'imperícia... o de burrera). Les felicitacions que només contenen text (sense fotomuntatge) són igualment apreciables per a nosaltres, però tampoc no les hem incloses (ho hem provat, i la pàgina es quedava massa embolicada. En alguns casos, contenen textos massa personals i personalitzats). 


El nostre agraïment més sincer, i felicitats per a tothom.

Joan Ivars

---------------------------------------------



vídeo

Eduard J. Gay, Bibliotecari A.M.L. Polinyà 




---------------------------------------------

 Bones festes. I que el 2012 PENSEM i FEM
un món més just i solidari.
Josep Lluís Marin i Vicenta Llorca
Carles Salvador va dedicar al seu amic Ricard Sanmartín (cofundador de la revista Pensat i Fet) este sonet, publicat en el llibre Nadal, flor cordial (1943).

Carles Salvador va ser un dels coŀlaboradors habituals de Pensat i Fet. Precisament, l’any 2012 es commemora el centenari de la publicació del primer número d’este anuari faller que, al llarg dels seus setanta anys de vida, va agermanar el seu compromís amb la festa popular i l’expressió del valencianisme cultural i cívic.
  
Com a regal de Reis, cliqueu en la portada i podreu llegir el primer número de Pensat i Fet.


---------------------------------------------

Associació Musical El Verger

---------------------------------------------


vídeo
                               
Ignasi Moreno (a través del burrigrup)


---------------------------------------------


ARTICS
---------------------------------------------



Mentre els humans ens perdem en futilitats, la natura continua acomplint sempre el seu cicle de vida. No hi ha major meravella, ni consol més cert. D'ací a un parell de dies, encara que semble mentida, els dies començaran a ser més llargs una altra vegada.

No deixeu per a després la tasca de ser (i de fer) feliços.
Una abraçada d'estima.

Maria Josep
Maria Josep Escrivà

---------------------------------------------


vídeo
Maria Tomàs

---------------------------------------------

Saforíssims

---------------------------------------------

Loles Simón

---------------------------------------------



Algunes persones sou especials i ens alegreu la vida cada dia. Gràcies per estar sempre a prop de nosaltres

Dolors Pedrós
Gerència
Edicions96
Edicions 96


---------------------------------------------


Biblioteca pública Simat de la Valldigna

---------------------------------------------


BON NADAL

i que en el 2012 no ens retallen l’alegria



Joan Miquel Almela
Arxiu Municipal de Pego

---------------------------------------------


Estimades amigues, estimats amics.

En aquests temps de crisi, queixes, dificultats, tristeses, alegries, motivacions, il·lusió, fel·licitat... Em sembla que el que m'agradaria compartir amb vosaltres passa pel camí de la CONSCIÈNCIA.
Paga la pena dedicar uns minuts a veure aquest video. Xabier és un nen que va morir fa dos mesos mentre jugava amb els seus amics i li va caure un mur al damunt. El missatge de VIDA que transmeten els seus pares és un exemple i una lliçó que no hauria de passar desapercebuda. Les paraules sobren.
Us desitge molta felicitat a totes i tots. No només ara. SEMPRE. Bones festes.

Salut, música i llarga vida

Cristina.
vídeo
Cristina Martí

---------------------------------------------


Bloc de Pego - Coalició Compromís


---------------------------------------------


Evarist Aparisi

---------------------------------------------

Josep Orihuel
---------------------------------------------


Joan Duran- Sitges
"records als amics de la terreta valenciana"
---------------------------------------------


Tomàs Llopis
---------------------------------------------


Carme Miquel
---------------------------------------------

                               
Pepa Pons

---------------------------------------------


Sebas Marín
---------------------------------------------



Vull compartir el recer
dels anys que tinc davant meu
amb gent de pau
vora el mar,
perquè em gronxi tots els somnis
i em mantingui sempre el cor viu.

Vull somiar 
el meu demà
ple de força
i el goig d'estimar.

M.Martí Pol

Manuel Simón
(professor de matemàtiques)
---------------------------------------------
Per a veure més felicitacions, clique a continuació:
BONS DESITJOS (SEGONA PART)

19 de novembre del 2011

BURRIBREUS DE BUCOMSA. OCTUBRE DE 2011

       



BURRIBREUS DE BUCOMSA
(BURRIBREUARI)

ACTUALITZACIÓ AL 31/10/2011
La burrera no s'escriu ella sola

NOTÍCIES, CURIOSITATS
I COMENTARIS EXPRESSATS
EN FORMAT BREU

BURRIBREUS INCLOSOS EN AQUESTA ACTUALITZACIÓ:

BURRIBREU CÒMIC
riure per no plorar

LA PLATJA DE L'ESPERANÇA
la de Madrid

BURRIBREU GRÀFIC
burrera gràfica

EL "PELOTASSO" D'EN FLORENTÍ
estava més clar que l'aigua

GADAFI, MORT
sense pietat

LA DOCTA MARIMADRID
suïcidar-se no és legal!

---------------------------------------------------------------------


BURRIBREU CÒMIC. El passat 27 d'octubre, l'amic Ignasi Moreno va publicar una entradeta al burrigup que Burrera Comprimida té habilitat al Facebook. L'Ignasi preguntava: "Algú pot dir-nos quanta burrera hi ha aquí (coentor)", i inseria l'anunci següent  de l'ajuntament de Gandia:


El Excmo. Ayuntamiento de Gandia y el Gremio de Halconeros del Reino de España, con el Alto Patronazgo de Su Majestad el Rey (q.D.g.), y bajo la presidencia de Honor de S. A. R. el Príncipe Francisco Guillermo de Prusia, tienen el honor de invitarle a las solemnes ceremonias que se celebrarán en la ciudad de Gandia, el próximo sábado 29 de octubre. 

12:00 h., presentación oficial en la Insigne Colegiata de Gandia, de la solicitud dirigida a Su Santidad el Papa Benedicto XVI, para que se digne declarar a San Francisco de Borja, patrono de la ciudad de Gandia y de la Nobleza de España como: 

PROTECTOR DEL REAL GREMIO DE HALCONEROS Y DE LA CETRERÍA ESPAÑOLA y a continuación, a la solemne ceremonia de ingreso de nuevos halconeros y Juramento de fidelidad al Rey, que se celebrará en la Sala de Coronas del Palacio de los Duques de Gandia, seguida de un vino español que el Real Gremio de Halconeros ofrecerá en el Patio de Armas del palacio.

El Excmo. Sr. D. Arturo Torró y Chisvert, Alcalde de Gandia y el Excmo. Sr. D. Antonio de Castro y García de Tejada, Halconero Mayor del Reino y del Subpriorato Español de la Orden de Malta, aprovechan para expresarle su sentimiento de consideración más distinguida.

Etiqueta: Militares: Uniforme de etiqueta.
Corporaciones: Uniforme o chaqué con condecoraciones en miniatura.
Halconeros: Chaqué
Caballeros: Preferiblemente, chaqué o traje oscuro
Señoras: Traje de calle


Foto: Saforguia
L'esmentat post va provocar 15 comentaris, majorment de caire jocós. Fins i tot algú va titlar de "càstig diví" el fet que el dia que s'havia previst per a la celebració ploguera aigua misericòrdia. Ignorem si això dels halconeros és alguna versió medieval dels actuals colombaires o és un simple joc de desqueferats. Nosaltres som del pensar que cadascú té dret a fer el ridícul com més li agrade, però home!, amb la que està caient (frase de moda), gastar-se diners de tots amb prínceps de Prússia i vestir-se amb un jaqué ple de condecoracions en miniatura entre sales de corones, subprioratos i nobleses d'Espanya, resulta una mica fort, no troben? Continuem fent història.

---------------------------------------------------------------------
Foto: Las Provincias

LA PLATJA DE L'ESPERANÇA.Continuem parlant de la, per a nosaltres, benvolguda ciutat de Gandia, visitada fa uns dies per Donya Esperanza Aguirre, qui va ser rebuda pel senyor Alcalde, Arturo Torró, acompanyat pels dignataris n'Alberto Fabra i n'Alfonso Rus. Durant l'acte, i en un moment de fragor i entusiasme, don Arturo va dir a la senyora Aguirre: "Esperanza, gracias por venir. Esta es tu playa. La de Gandia es la playa de Madrid". La gentilesava ser corresposta per la mandatària madrilenya, qui s'havia banyat els peuets a la platja que li acabaven de regalar, dient que l'arena de la ciutat és la millor d'Europa. En fi... l'arena és de la ciutat, però la platja és d'ella.


Com que era un acte de precampanya, ningú no va desaprofitar l'ocasió de donar gust al pic. Don Alfonso va traure pit de la forma que el caracteritza, i va pronosticar que don Arturo seria 28 anys alcalde de Gandia (fins que es jubilara), i el Molt Honorable President de la Generalitat també va omplir amb paraules un espai de temps, però no va dir quan començarien a pagar deutes, ni quan veuríem TV3 a casa nostra, ni quan prendria mesures per a redimir el desastre de Canal 9... ni açò... ni allò...

---------------------------------------------------------------------

BURRIBREU GRÀFIC. Com a complement a la notícia anterior, inserim a continuació un mapa humorístic on es pot veure la configuració de la comunitat de Madrid que somien alguns espanyolistes desvanits. L'esmentat mapa il·lustra l'article València és la platja de Catalunya (cliiic), escrit per l'amic Vicent Baydal al seu bloc, Vent d Cabylia. Recomanem la lectura del tal article.

---------------------------------------------------------------------



EL "PELOTASSO" D'EN FLORENTÍ. Estava més clar que l'aigua. L'altra vegada ja ho va fer per a pagar Zidanes, Figos, Beckhams, Mijatovics... i ho va fer amb la complicitat dels principals dirigents polítics d'aquell moment. Aleshores, les seues empreses van construir les famoses torres a l'antiga ciutat esportiva del Reial Madrid, prèvia requalificació dels terrenys per part de l'administració, i d'allí van eixir prou diners per a assumir les despeses que el club no podia generar, i també per a incrementar les suculències de les seues activitats empresarials. 


Ara tenim la mateixa; s'ha gastat un dineral comprant señorío per tal de trencar l'hegemonia del Barcelona, i s'ha inventat un nou pelotasso que amortisca els deutes que el seu estimat Madrid no pot pagar (això ja se sabia). Sembla que aquesta vegada han aparegut veus discrepants dintre el mateix PP madrileny..., però no es preocupen, que al final tot eixirà d'acord amb el que s'havia previst. L'ajuntament de Madrid vendrà duros a quatre pessetes, i en Florentí nodrirà de nou les arques del club i, alhora, les seues empreses tindran nova carnassa per a anar tirant. L'altra vegada va acumular més fracassos que èxits esportius, i ara porta el mateix camí. Repetim: continuem fent història. 


---------------------------------------------------------------------


GADAFI, MORT. El 20 d'octubre de 2011 marca el final de la història de qui durant 42 anys fou un dels dictadors més sanguinaris del segle XX. El mataren igual com ell havia matat milers de persones, és a dir, miserablement i sense cap escrúpol. No entrarem ni eixirem en valoracions sobre aquesta manera d'ajusticiar un delinqüent d'eixa magnitud, ni tampoc en eixes formes de redimir venjances, però sí que volem deixar constància de la frase que, segons diu la premsa, va dirigir l'esmentat coronel als seus executors: "És que no teniu pietat?". No farem més comentaris al respecte.


---------------------------------------------------------------------

Mari, carinyet...
no em mires amb eixa careta!!
LA DOCTA MARIMADRID. Ja saben que la nostra Mari, la de la tele de l'esperança (de l'Esperança Aguirre, la de la platja) és una dona experta en defensar morals de qualsevol tipus. No solament despotrica dels indignats amb paraules contundents i amb fotografies de les batalles dels carrers de Grècia; també parla de coses divines i humanes amb raonaments que competeixen amb els de la mateixa Conferència Episcopal. L'altre dia vaig topar de casualitat amb el vídeo d'un programa de Popular TV que dirigeix la tal Isabel San Sebastián on la nostra Mari participava com a tertuliana de pro, en companyia d'una altra il·lustre del món de la cridòria (Isabel Durán). Parlaven, amb la contundència incendiària que caracteritza les referides Isabels, contra la llei de l'avortament, i ella, la nostra mariplatges, entre altres dotories categòriques, va dir que legalitzar-lo era igual com si legalitzaren el suïcidi. I jo, càndid de mi, en eixe moment vaig caure que suïcidar-se és un acte il·legal i que, per tant, aquell que se suïcide s'arrisca a ser jutjat per algun jutge, pagar una multa i, damunt, purgar la pena entre ombres presidiàries. Finalment vaig pensar això mateix... que estem fent història.

---------------------------------------------------------------------




Gràcies per la foto, Ignasi.
Entre tots, estem fent història

---------------------------------------------------------------------

30/10/2011


BURRIBREU MÚLTIPLE


Malgrat els esforços d'algunes vaques sagrades per demonitzar-ho, això que s'ha batejat com "Els indignats del 15M" és un autèntic moviment revolucionari pacifista que ha abastat gran impacte internacional, amb lemes com "Democràcia real, ja" o "Units per un canvi global". Bravates com les que hem sentit a donya Esperança, a don Bono o a donya Rita (entre altres figures obsoletes) no són més que intents d'agafar-se a un clau encés per tal de salvar els seus propis mobles; entre altres volantins escènics, trauen a relluir gent amb antecedents penals que s'ha afegit a les manifestacions d'indignats, i volen fer creure amb això que tots els manifestants són uns irresponsables comandats per quatre malfactors, i es cabregen quan se'ls recorda que les llistes electorals que ells ens presenten estan plenes d'imputats i implicats en els casos de corrupció que ens han portat a la més trista de les ruïnes.


Cal reconéixer que l'esmentat moviment va nàixer a Madrid, però no al Madrid dels florentins glamurosos o les esperances desvanides, sinó al de l'esperit del 2 de maig de 1808 i al de les barricades contra el colp d'estat del general Franco de l'any 36; eixe Madrid que no s'aferra a vel·leïtats anticatalanistes per a redimir misèries, i que respecta i valora les diverses cultures i idiosincràsies com a condició indispensable per a la pacífica convivència entre els pobles. Per això, ens complau deixar constància al burribloc d'una selecció de lemes, frases i pancartes sorgides de les protestes que s'iniciaren el 15M a la ciutat esmentada. Les transcrivim tal com les hem vistes publicades, sense posar-los ni llevar-los coma. Són 25 frases breus que hem agrupat en una sola unitat burribreuària. Heus-les ací:  

01. No somos antisistema, el sistema es anti-nosotros.

02. Me sobra mes a final de sueldo.

03. No hay pan para tanto chorizo.

04. ¿Dónde está la izquierda? Al fondo, de la derecha.

05. Si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir.

06. Se alquila esclavo económico.

07. Se puede acampar para ver a Justin Bieber pero no para defender nuestros derechos.

08. Error 404: Democracia not found.

09. Error de sistema. Reinicie, por favor.

10. Esto no es una cuestión de izquierda contra derechas, es de los de abajo contra los de arriba.

11. Vivimos en un país donde licenciados están en paro, el presidente de nuestro gobierno no sabe inglés...y la oposición tampoco.

12. Mis sueños no caben en tus urnas.

13. Políticos: somos vuestros jefes y os estamos haciendo un ERE.

14. ¡Nos mean y dicen que llueve!

15. No falta el dinero. Sobran ladrones.

16. -¿Qué tal os va por España"? -Pues no nos podemos quejar. -O sea, que bien ¿no? -No, que no nos podemos quejar.

17. No es una crisis, es una estafa.

18. No apagues la televisión... Podrías pensar.

19. ¡¡Tengo una carrera y como mortadela!!

20. Manos arriba, esto es un contrato.

21. Ni cara A, ni cara B, queremos cambiar de disco.

22. Rebeldes sin casa.

23. Democracia, me gustas porque estás como ausente.

24. Nosotros buscamos razones, ellos victorias.

25. Cuando los de abajo se mueven, los de arriba se tambalean.




N'hi ha moltes més (i molt gracioses) que mostren igualment l'esperit d'aquesta moguda. Cada vegada és major el nombre de gent convençuda que aquest cicle està esgotat i que, o es produeix un canvi real, o açò no hi ha cristo que ho arregle. I eixa classe de canvis comporten, vulguen o no vulguen, una altra manera de fer política i una altra forma d'entendre una societat, culturalment i productivament. És molt difícil que els actuals poders polítics i fàctics i les seues respectives branques convencionals assumisquen eixa realitat i, per tant, haurien d'anar-se'n a casa i deixar estar les inacabables cimeres que convoquen per a garbellar aigua, les acrobàcies contradictòries per a mantenir un sistema financer que ha perdut el nord, i eixos rescats --rescat amunt, rescat avall...-- que rebenten a diari la moral de moltes persones que no tenen ni un mal rosegó per tirar-se a la boca. D'ací a poc hi haurà eleccions; sembla que les guanyarà el PP, i això vol dir que don Mariano i els seus sequaços empomaran la pilota que han deixat en l'aire els de l'altra banda del bipartidisme. Ens temem que la cadena de fracassos continuarà i, segurament, els nous mandataris pensaran que culpant el PSOE de tots els desastres i descarregant la policia contra els indignats eixiran del pas, però és possible que aquesta vegada s'equivoquen. Temps al temps.  






Entrades populars