ENLLAÇOS DE LA CASA

.

........... ............BURRÍNDEX................................................. ..................CARTELLERA AMIGA
.................Índex de continguts...............................................................Activitats d'interés

.

....................PASSA LA VIDA..............................................................EL CORRAL DE BUCOMSA
.....................
Pulcribloc.....................................................
...........................................................

5 d’abril del 2016

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»


«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà

Fotos: Júlia Llorca Tauste



Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia, em trobara aquest llombrígol (al meu entorn, n'he sentit a dir també «jambrígol») reptant per un camí asfaltat en un dia d'excursió dominical. Els dos d'excursió, cuc i jo, però cadascun a la seua manera.... I li vaig fer la foto.





Això també és un «llombrígol» («Cicatriu formada enmig del ventre en rompre's o tallar-se i assecar-se el cordó umbilical», segons el Diccionari català-valencià-balear, d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll.


Aquesta foto  —així com la resta de les imatges umbilicals— sí que és obra de Júlia Llorca Tauste, que, els llombrígols / melics humans, sí que els fotografia sense cap inconvenient.


Pel que fa a l'etimologia, diu el mateix diccionari —atenció, que és ben bonica l'explicació—: «del llatí *umbilīcŭlu, diminutiu d'umbilicu, mateix significat, amb una anomalia en la síl·laba inicial (la presència de ll-) que uns han explicat per una aglutinació de [la forma llatina de] l'article, illu, però que també podria deure's a influència de lumbrīcu ‘llombric’ per la forma de cuc que té el bocí de cordó umbilical que penja del llombrígol d'un infant fins que s'ha assecat completament.» És a dir, això, a través de la mirada fotogràfica de Júlia:


Des que no en veig cap en directe, com ha canviat la manera de fer que s'asseque el cordó umbilical d'un nadó!


I ara caldria saber en quin moment evolutiu es troben les formes «llombrígol» i «melic», segons l'ingent, incomparable, grandiós lingüista Joan Coromines. Vegem:

«Llombrígol», i abans lombrígol, alteració de l'ombrígol (en el qual s'adherí l'article), que resultà d'una dissimilació d'ombelígol, provinent del llatí [vg. paràgraf anterior extret del DCVB]; d'aquest, passant per l'omelic resultà l'altre nom (lo)melic, de la mateixa part del cos. [...] Fins avui es reparteixen el nostre territori lingüístic aquest nom [llombrígol] i el melic —lo melic—» que resulta d'una mala separació de la combinació d'article i substantiu.

L'hem trobada, la forma l'omelic anterior a la mala separació apuntada per Coromines, en un poema breu i delicat, i sempre sensual, com ho és tot el llibre El poema de la rosa als llavis, d'en Salvat-Papasseit. Heus-lo ací:


PERQUÈ ÉS ALTA I ESVELTA

Perquè és alta i esvelta
tota es sap estremir.
Si els cabells li penjaven
com el fruit del raïm
pels clotets de la sina
s’hi perdien gotims!

—Més avall si arribaven
floria l’omelic.

Joan Salvat-Papasseit: El poema de la rosa als llavis, Cercle de Lectors / Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2006 (1923, 1a edició).


Foto extreta del bloc Literart Raval. L'artista de la persiana és Nuria Frago; l'autor de la fotografia, Giacomo Donati.

Les vides secretes de les paraules porten incorporada la càrrega emocional, subjectiva, que ens han anat inoculant a través de les nostres lectures. En el meu cas, per exemple, el mot «melic» sempre estarà associat a la lectura i la profunda commoció que em va causar La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. No fa massa dies hi passejava, per aquella plaça de Barcelona, i pensava de quina manera la literatura, i l'art, ens transformen la noció de la pròpia realitat i carreguen de connotacions especials un lloc, un espai. O una paraula, per sempre més relacionada amb un llibre, amb el fragment memorable d'un llibre. Posem per cas «melic» que, com un element arquitectònic més, com un colom volander o com el gerani que creix en un cantó, és capaç d'aportar el seu tret distintiu, gràcies a la nostra vivència lectora, a tota una plaça: la del Diamant.


«...i ens vam adormir així i, abans d'adormir-me, mentre li passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l'hi, perquè no se'm buidés tot ell per allí... Tots, quan naixem, som com peres... perquè no s'escorregués tot ell com una mitja. Perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i no em deixés sense Antoni... I ens vam adormir així, a poc a poc, com dos àngels de Déu, ell fins a les vuit i jo fins a les dotze ben tocades...».

Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant, Club Editor, Barcelona, 1990 (32a edició). 





I ara jo, una mica impressionada per la descoberta —i amb permís per l'autocitació, després de la magnitud dels textos precedents—, acabe d'adonar-me de la coincidència entre un poema que forma part del meu últim llibre, Serena barca, i aquella imatge segons la qual un «melic» i una plaça poden guardar certa similitud metafòrica... El subconscient, de vegades, fa feredat.


MELIC
 

Al centre incandescent del seu melic,
en era blanca de nuesa amplíssima,
per tot el goig que abans no fou:
aixeque una plaça.

Una plaça en el centre incandescent
del seu melic.

Aixeque una plaça
amb aquell rebombori d'alegries
que una plaça congrega. Com si fóra
el centre incandescent del seu melic:
era blanca d'amplíssima nuesa.


Serena barca, Edicions del Buc, 2016.


Podeu, si us ve de gust, escoltar aquest poema recitat en la veu d'Aida Ramos, una alumna de l'IES Federica Montseny de Burjassot (l'Horta). L'àudio s'inclou en una secció dita «Poetes», on hi ha un grapat d'altres poemes recitats («Lectures poètiques, senzilles» en diuen), per l'alumnat del mateix centre. Al capdavant hi ha l'entusiasta professora i incondicional de la poesia Anna Gascon. I amb persones així, clar, sortim tothom beneficiats: alumnat, poetes, amants i aficionats a la poesia... Un goig tan senzill com sincer. Tot el meu agraïment, per la part que em pertoca.




Per últim, aquesta és la «vida secreta» que la nostra companya Àngela Guixot li ha sabut atorgar, a la paraula «melic», gràcies a la seua particular recreació literària:
 
Potser és perquè naixen sense cordó que naden a son lloure els peixos.

I vés a saber si no haguera estat millor ser peix, que quan em preguntara d’on sóc tota la mar em fóra bona. Sóc de la mar –em respondria, tot fent la boca d’un peix cosmopolita– i en tindre’n menester puc defugir els grisos de la meua redor, i posar casa enmig dels blaus verdosos que em fan més goig. No m'enyore d'enlloc, sóc de la mar! 

Vés a saber si no haguera estat millor... Però és aquella cosa de tindre un botó al centre de la panxa que em fa ser, només, d’una mar: jo vaig nàixer ancorada. I tot dret pel cordó, des del primer de tots els altres dies, un sentiment de pertinença se m’apodera. No sé donar-ne més raons.

I vés a saber si no haguera estat millor no sentir que sóc d’on sóc, poder defugir els grisos que sovintegen aquest paisatge i que tot el món em fóra pàtria: ciutadana del món –em respondria, tot fent la veu de carolinapunset–. Vés a saber... Però és que jo tinc melic. Què hi farem! Tinc melic i me’l mire. I és tot just quan ho faig que em sé un no res. Un no res amb melic. Un no res ancorat ran d’aquesta mar, just on l’embat terreja. 
                                                                                                   I és ben rebut si mai ve el món a visitar-me.


                                                                                                                Àngela Guixot Escrivà



Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars