BURRIBREUS DE BUCOMSA
(BURRIBREUARI)
I COMENTARIS EXPRESSATS
EN FORMAT BREU
Burribreus inclosos en aquesta actualització:
BURRIBREU INTRODUCTORI
Ací, el que no corre vola
EL JOC DEL MUT
El silenci dels implicats. La calma xitxa
EL NUC I EL DESENLLAÇ
Preparant el sacrifici
THE BUFANÚVOLS SHOW
Ofrenant el sacrifici
SANTIAGO Y CIERRA ESPAÑA!
Rematant el sacrifici
PER LA BOCA MOR EL PEIX
Digerint el sacrifici
EL SUBSTITUT
Un raig d'esperança (d'Esperança Aguirre no; de l'altra)
LA BURRERA AL PODER
La comprimida no; l'altra
---
-- BURRIBREU INTRODUCTORI. El passat dimecres, 20 de juliol, quan ja rematàvem una nova entrega de burribreus actualitzada a la susdita data, vam rebre la notícia de la dimissió del sr. Camps com a President de la Generalitat. La ràfega de minicomentaris que havíem preparat versava al voltant del processament de don Francisco per l'assumpte dels trages, però no contemplava per a res la probabilitat de la tal dimissió (veuen com, en el fons, som uns càndids?). Per tant, vam considerar convenient ajornar la publicació de l'article que estava a punt d'eixir de l'ou, per tal d'acoblar els continguts dels textos inicials a la nova realitat que acabava de produir-se. Ací, el que no corre vola... i últimament sembla que els temps corren més de pressa que nosaltres.
---
El sacrifici d'Isaac (Gènesi 22:1-19) |
-- EL JOC DEL MUT. Divendres, dia 15, s'havia comunicat de manera oficial el processament abans esmentat. Diuen que aquella mateixa nit l'encausat havia practicat una sessió gastronòmica amb donya Rita i amb l'ínclit Ecclestone (suposem que seria per a continuar garbellant fums de la Fórmula I), però don Francisco no es deixava trobar per la premsa ni es prestava a fer declaracions. Don Mariano xiulava, la sra. Cospedal mirava cap a un altre costat, don Esteban parlava del sexe dels àngels, la sra. portaveu del govern valencià no deia res de trellat, donya Rita assegurava que el nostre home estava patint, la mateixa alcaldessa i el sr. Cotino tiraven mà de la teoria de la conspiració, el sr. Fabra (el de la loteria) titlava de pallassada el processament, alguns asseguraven que al president no se li havia passat pel cap dimitir, el sr. Blasco, suposem, esperava veure cap on s'encaraven els tirs per a posicionar-se on més convinguera, i Canal 9 feia la de sempre, és a dir, el ridícul.
---
El sacrifici de Camps (El Mundo, 21/07/11) |
-- EL NUC I EL DESENLLAÇ. Però està clar que el sr. Rajoy no vol que cap entrebanc moleste la seua frenètica carrera cap a la presidència del govern d'Espanya (pobret meu... la veu ja tan a prop!), i és possible que eixa aparent calma xitxa fóra tan sols una cortina de fum per a dissimular les estratègies que estaven ordint-se entre despatxos secrets i telefonies clandestines. I així, el dia d'autos es va personar a la València del Cid l'opusdeista don Federico Trillo, presumptament enviat per la cúpula del partit per a solucionar l'assumpte de la forma més convenient. Pareixia decidit que els processats s'autodeclararien culpables i pagarien les multes estipulades per tal d'evitar el judici; de fet, els srs. Campos i Betoret així ho van fer, però el sr. Costa no va donar senyals de vida i el sr. Camps es va passar el matí amunt i avall, ara vaig i ara no vaig, i finalment no hi va acudir. Sembla que els esmentats Campos i Betoret van considerar que algú els havia gastat una putada, ja que, la no compareixença dels quatre, els obligarà, als dos, a seure a la banqueta després d'haver-se autodeclarat culpables. Total, que a l'hora de dinar, el peix ja estava cuit: Camps dimitiria en olor de multituds, i el partit s'encarregaria de convertir-lo en un màrtir heroic, i al mateix temps aprofitaria un exemple tan exemplar per a demanar la dimissió de Rubalcaba i intentar tocar els collons a qui fóra menester. El primer acte de l'obra es posaria en escena aquella mateixa vesprada, a partir de les 17 hores.
---
Au! |
-- THE BUFANÚVOLS SHOW. L'esperpèntic discurs de comiat que va fer don Francisco ha sigut comentat amb mofa i amb sarcasme, no solament per part dels nombrosos contraris que aquest personatge s'ha guanyat amb la seua rocambolesca forma de governar i amb els seus constants abusos de poder, sinó també per determinats mitjans conservadors que no són partidaris del sr. Rajoy, i que en alguns casos estan influenciats per coreligionaris amb els quals el sr. Camps manté antigues picabaralles. Possiblement, alguns dels qualificatius dedicats al sacrificat Molt Honorable no siguen massa elegants o pequen d'irreverència, però el fet que el susdit expresident referira els seus detractors com "els miserables que no han sabut veure un projecte de futur" habilita les plomes més incisives i les veus més categòriques a correspondre-li amb la mateixa tessitura.
Com que un servidor és d'eixos que no han sabut veure el projecte de futur del sr. Camps (per cert, quin és el projecte que calia veure?) tinc dret a donar-me per al·ludit i, per tant, a contestar la seua gentilesa amb una altra molt més generosa. Així doncs, em limitaré a considerar eixe discurs com a propi d'un petulant bufanúvols. He utilitzat moltes vegades aquesta paraula --bufanúvols-- per a referir certes maneres de ser i d'actuar, però mai com ara havia tingut l'oportunitat d'explicar el seu significat amb un exemple tan clarificador.
Per si algú no ha sentit encara el discurs que ens ocupa, i té ganes de fer-ho (sentir el discurs, dic), inserim a continuació un enllaç des d'on podran accedir al vídeo corresponent:
---
 |
El Capitán Trueno |
SANTIAGO Y CIERRA ESPAÑA! Com que aquest burribreuari veurà la llum en portes del dia de Sant Jaume, hem considerat apropiada aquesta frase del Capitán Trueno per a donar un toc d'exotisme als comentaris que hui ens ocupen (El Capitán Trueno fou un personatge del còmic, dels anys 50, que perseguia malignes, defensava justícies i llibertava oprimits cridant allò de "Santiago y cierra España!... sus y a por ellos!... por las barbas de Senaquerib!"). I és que algunes de les bravates que va declamar el Molt Honorable no tenen res a envejar a les atribuïdes al llegendari Trueno, almenys en qüestió de trellat. Don Francisco va arremetre contra els que ell considera dimonis emplomats, amb frases pseudopatriòtiques tan ridícules com antigues, i ho va fer amb aires de ressentiment (encara que intentava dissimular-ho amb focs d'artifici).
Marilyn Monroe. (Què volien? una altra foto de Camps?) |
Però en política, senyor meu, i per la pròpia ètica que els polítics han implantat (pel forro de l'entrecuixa, això sí) l'enemic sol estar en casa pròpia. Ja hem comentat de quina manera es van quedar tirats al TSJV els senyors Campos i Betoret, esperant que vosté i don Ricardo acudiren a fer el que ells ja havien fet. Ací, senyoria, a qui li toca rega, i de la mateixa forma que, per exemple, el sr. Ripoll defenestrava alcaldes quan li destorbaven, vosté va defenestrar el sr. Ripoll pel mateix motiu... i ara, tinc la sensació que qui destorba als interessos del seu partit és vosté mateix (ha vist amb quina subtilesa he evitat anomenar el seu coreligionari, sr. Zaplana?), i ja es rumoreja que no es conformaran només amb els càrrecs que fins ara ha abandonat, sinó que estan mirant la forma de fer-lo renunciar també a l'acta de diputat que encara manté (no oblidem que això dels trages és tan sols una llepolia derivada de la trama Gürtel; la part grossa encara està per vindre, i més d'un ja està preparant-se per a quan arribe el "sálvese quien pueda"). En resum, senyor: no es disguste quan veja els seus lleponets encarar la llengua cap a un altre costat, o els seus testaferros oferint els favors als mandataris que estiguen de moda. I si nota que les multituds que, segons diu, tanta estima li professen deixen d'aclamar-lo (o pitjor encara, s'obliden de vosté), no es malhumore, no siga que acabe acaçant mosques com ha passat a altres persones de perfils similars al seu. Tinga en compte que la vel·leïtat humana també compta en política, i d'això vostés se n'aprofiten quan els convé (les ortodòxies que moltes vegades utilitzen per abastar majories absolutes com les que vosté presumeix, així ho demostren). Estem segurs, don Francisco, que si es planteja un futur tranquil i s'oblida dels enemics que tant l'han fet patir, la pau habitarà en vosté, i sempre tindrà amics de veritat amb qui podrà recordar coses entranyables, i també, de tant en tant, presumir de la seua condició de Molt Honorable, com Franco presumia de la seua de Generalísimo, o com presumisc jo mateix, quan m'ataca la burrera, i em pega per autoproclamar-me Fallera Major del corral de ma casa.
Canal 9, fent el ridícul |
Per cert: va fer vosté un lleig molt gran a les televisions que pretenien transmetre en directe el seu discurs de comiat. La seua tele, que devem entre tots, també es va passar la vesprada cobrint-se de glòria i, al final, cap a la mitjanit, es van arrear un reportatge on el tractaven a vosté com si fos la mare Teresa de Calcuta... o el mateix Capitán Trueno. Com sempre, Canal 9 va fer allò que vostés els han ensenyat a fer, és a dir, el ridícul.
---
Molta corbata, i molt poca vergonya |
-- PER LA BOCA MOR EL PEIX. Sembla que això de qüestionar jutges i fiscals també forma part, per a alguns, de les ortodòxies polítiques que comentàvem abans. Però només quan els convé, clar. Si una decisió judicial afavoreix els seus interessos, doncs visca la justícia, però si no els beneficia, doncs llenya al mono. I amb eixa tàctica, ara resultarà que el cas Gürtel no existeix, que el Bigotes és un fantasma que s'han inventat els enemics de la pàtria, i que aquell que durant algun temps va romandre per aquestes terres, regalant rellotges de polsera i escabussant el cap on hi havia pastuqui, era algun espia roig que volia comprometre l'honorabilitat dels dignataris més honestos. Quan un jutge va arxivar (perquè havien prescrit) part dels delictes que s'imputaven al sr. Fabra (el de la loteria), de seguida van demanar el cap dels qui havien qüestionat el personatge, però quan apareix algun informe oficial que mostra irregularitats comptables o fiscals, ràpidament asseguren que algun funcionari s'ha venut a la fiscalia... i no sé que collons passa amb unes gravacions, que uns diuen que són il·legals i altres que no, de contingut tan secret com misteriós. Com que, segons alguns, ací tots són innocents, nosaltres suggerim que passen les esmentades gravacions a Canal 9 (estaria bé al descans de l'Alqueria blanca), així els del populatxo les escoltaríem i ens quedaríem convençuts que, efectivament, tots són innocents. Què troben? no els sembla una idea ocurrent?
Estem d'acord amb vostés que l'ambient que es respira en el món de la justícia està una mica enrarit, i que hi ha cosetes que s'haurien d'aclarir, com ara els motius pels quals s'han espolsat de damunt el jutge Garzón. Efectivament, caldria que l'aparell judicial fóra més respectable i més respectat, però, pel moment, ací tenen més a dir vostés que nosaltres.
Per cert, recorden que això de la trama Gürtel va començar amb la denúncia d'un exregidor del PP?
---
-- EL SUBSTITUT. La designació de n'Alberto Fabra com a imminent Molt Honorable President no ha alçat encara massa polseguera (almenys nosaltres no ho hem percebut). És l'alcalde de Castelló i sembla que el seu currículum com a polític no és molt extens, la qual cosa considerem positiva, si tenim en compte que la història dels polítics valencians s'escriu entre bregues fratricides i batalletes de campanar. N'Alberto Fabra és un home jove i suposem que estarà en condicions, físiques i psíquiques, d'assumir eixa herència que tan ostentosament gallardeja el ja Exhonorable, i que realment en basa en unes finances en quebra tècnica (dit per experts); una televisió pública arruïnada, manipulada i malalta; uns sectors socials enfrontats i atemorits pels enemics ficticis que el sr. Camps s'ha inventat; un ambient de censura intolerable en qualsevol estat de dret; un aeroport sense avions; una taxa molt preocupant de desocupació; problemes a manta en sanitat i en educació... Estem segurs que el sr. Fabra (n'Alberto) és conscient de tot això i de més coses que no dic per por que se m'acabe el paper. També estem segurs que paralitzarà decretassos, com el que suprimeix les línies d'ensenyament en valencià, que normalitzarà les relacions institucionals amb el govern de Catalunya, i que buscarà una solució ràpida i definitiva per tal que es reprenguen les emissions de TV3 al País Valencià. Sobre aquest darrer tema cal destacar unes manifestacions que va fer el nou president en defensa de l'esmentada TV3. Fou el mes de febrer, quan Camps acabava d'aconseguir rematar el tancament de les emissions de la televisió esmentada. Miren aquest vídeo; en poc més d'un minut, el sr. Fabra va saber expressar-se amb molta claredat:
Això que va dir ara té l'oportunitat de fer-ho, i altres coses, també. Si és així, no tindrem cap rubor d'aplaudir-lo i continuar confiant que una altra dreta és possible, almenys en qüestió de dirigents.
---
-- LA BURRERA AL PODER. Un altre dia continuarem burribreuant amb la nostra amiga de la tele de l'esperança (Aguirre, clar), la fosca musa d'aquella Telemadrid tan pareguda a la nostra. I també parlarem d'altres cosetes que ja han passat o que encara han de venir. Per ara els deixarem, i ho farem (deixar-los) amb l'enllaç d'un article de Vicent Baydal publicat a L'informatiu, que s'intitula precisament LA BURRERA AL PODER (cliiic). El referit article comenta tres cosetes que podrien perfectament enquadrar-se en la nostra burrisecció "L'altra burrera". Felicitats a Vicent Baydal, i una abraçada solemne al nostre mestre, en Tomàs Llopis, que és la persona amiga que ens ha descobert la susdita publicació.
NOTÍCIES, CURIOSITATS
I COMENTARIS EXPRESSATS
EN FORMAT BREU
Burribreus inclosos en aquesta actualització:
BURRIBREU HISTÒRIC
Part oficial de guerra
DE BONES A PRIMERES
Coses que passen
CORRE, CORRE... QUE TE PILLO!
Un dia en les carreres
PER LA BOCA, MOR EL PEIX
Això diuen, no?
MARI, CARINYET!
Els comptes de la nostra Marilópez, la de Telemadrid
-- BURRIBREU HISTÒRIC. “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1º de abril de 1939, año de la victoria. El Generalísimo, Franco”
 |
Document històric on es pot llegir el text que Fernando Fernández de Córdoba va locutar amb la "tonadeta" i els èmfasis propis de l'època. Era un parte oficial de guerra pertanyent al III año triunfal, amb la firma de Franco inclosa |
Aquest fou el part oficial que anunciava el final de la guerra civil i la victòria del general Franco (aleshores ja s'havia autoproclamat Generalísimo). El va llegir a Ràdio Nacional d'Espanya Fernando Fernández de Córdoba, un actor que l'esmentat dictador s'havia comprat per a divulgar a través de la ràdio les seues proclames i els seus envaniments (si volen escoltar la gravació original de la referida locució, cliquen ací: http://www.youtube.com/watch?v=1murZqbLhdU).
Vicent Balaguer. Geni, figura i mestre |
L'amic Vicent Balaguer va utilitzar aquesta mateixa parida per a encapçalar l'article que va escriure al Canfali al juny del 95, quan el PP va guanyar per primera vegada les eleccions autonòmiques valencianes i va prendre possessió dels òrgans de poder (uns mesos després, el mateix partit guanyaria també les eleccions generals, i José María Aznar es convertiria en el primer PPPresident del govern d'Espanya). Amb el sentit de l'humor que el caracteritza, Vicent va comentar alguns paral·lelismes entre l'actitud dels guanyadors del 39 i la dels del referit any 95. Està clar que en el primer cas s'eixia d'una guerra originada per un colp d'estat militar, i en el segon es tractava d'un èxit electoral, sense armes de foc ni exilis urgents, però amb determinades celebracions, advertències amenaçadores, proclames prepotents i brofegades premonitòries que van fer recordar a més d'un el càntic victoriós que havia pregonat Fernández de Córdoba 56 anys enrere.
Com que cada vegada que el PP conquista o renova alguna majoria electoral les reaccions són paregudes a les de l'any 95, hem emprat la mateixa gracieta que va utilitzar aleshores Balaguer, tot i pensant que les nostres intencions són tan benintencionades i conciliadores com les del bo de Vicent.
---
-- DE BONES A PRIMERES. Els resultats del 22M no van ser tan espectaculars per al PP valencià com vaticinaven les enquestes un mes abans de les eleccions. La reacció d'una part de la societat civil, tardana però intensa, i algunes altres circumstàncies d'última hora, com les mobilitzacions del 15M, van aconseguir amortir una mica els efectes de les campanyes permanents que acostumen a desenvolupar els governants actuals per tal d'arribar a les eleccions amb el plat escudellat. Les deficiències d'una llei electoral que clama una revisió a fons, la lentitud i, moltes vegades, la falta de contundència de la justícia, i les abúliques maneres d'una oposició conformada i poc expeditiva (salvant algunes individualitats) han permés als nostres reeditats mandataris utilitzar els mecanismes de poder per a controlar a tota hora l'opinió pública (sobretot la de l'electorat més passiu) i encobrir les seues batalles internes i judicials, a més de silenciar els discrepants, botinflar-se entre fums de canyot, i inventar dimonis emplomats.
 |
Contra el decretasso |
Nosaltres, que pequem una mica de càndids, pensàvem que els referits esdeveniments de final de campanya serien motiu de reflexió, i els reelegits començarien l'actual legislatura mostrant algun detall conciliador; que oferirien diàleg als agents socials més perjudicats per les seues polítiques campaneres i prometrien revisar els seus decretassos més qüestionats. Però no. Només va parir la burra electoral, van rellançar els seus impulsos imperials i es van refermar en les seues contundències il·luminades. De bones a primeres, abans de constituir-se les noves Corts, i per boca d'un conseller en funcions que, damunt, sabia que no continuaria en el càrrec, van anunciar les noves normatives sobre l'ensenyament del valencià que pretenen dur a terme, sense consultar els experts de la comunitat educativa, i sense esperar a demanar parer al nou conseller d'educació. Les crítiques que els han plogut pertot arreu sobre la manipulació de Canal 9 sols han servit per a propiciar el reforçament del blindatge del susdit joguet informatiu, per tal que no s'escape cap detall que puga molestar-los.
 |
"Cultura sense censura", lema de Ca Revolta. Doncs bé. Donya Rita ja ha cursat l'ordre de tancament del local. |
El fet que els valencians no puguem veure TV3 sembla ser un assumpte que ells donen per consolidat i definitiu. L'accident del metro de València, on moriren 43 persones (ara ha fet 5 anys), continua sense responsables ni aclariments. Han ratificat els alts càrrecs més rebutjats per les seues víctimes propiciatòries. L'endeutament de la Generalitat sembla que ha entrat en una fase d'autèntic descontrol (hi ha empresetes creditores que ja no poden ni pagar jornals), però d'això tampoc no diuen ni mu. I etcètera. Però, això sí: la carrera de cotxes, que no falte, coste el que coste i diguen el que diguen.
Hi ha qui opina que tot això, i allò, són cortines de fum per a dissimular l'assumpte que veritablement els preocupa i els angoixa. Li diuen Gürtel, i manté una relació pecaminosa amb una tal Brugal.
No sé com s'acabarà la cosa, però molt sovint em vénen al pensament algunes persones que, quaranta anys enrere, es van trencar els nassos reclamant el dret a l'autonomia, mentre altres pasturaven les seues histèries enlairant àguiles imperials entre jous i entre fletxes. Total, per a què?
---
Un dia en les carreres |
-- CORRE, CORRE... QUE TE PILLO. I, tornant a la carrera de cotxes. Ja saben que el senyor Camps va traure pit anunciant la seua voluntat d'aconseguir que València continue patrocinant un Gran Premi de Fórmula I, almenys fins a l'any 2020 (no volies caldo?, doncs nyas!, dues tasses). No siga exagerat, don Francisco! A veure si en un parell d'anys s'acaba la popularitat de Fernando Alonso, ja de per si a la baixa, i li costa llogar immigrants i aturats per a presumir de grada plena i, damunt, convidar-los a una paella gegant com aquella de l'agua para todos. Tinga en compte que ací tothom es va fer motorista quan va sortir Àngel Nieto, golfista quan ho va fer Severiano Ballesteros, i, quan corria Indurain, gats i gossos coneixien els secrets de la bicicleta i les revoltes de les muntanyes franceses. Però després, rien de rien.
Donya Rita també es va enrossinar proclamant glòries i grandeses i va avançar unes xifres, admirables per a qui se les vulga creure, còmiques per als incrèduls, i falleres per als que entenen de números. Alguns testaferros que van gaudir els micròfons de Canal 9 tampoc no es van quedar curts. Hi havia qui assegurava que 600 milions de televidents havien vist la carrera (tots pendents de València!), xifra guapa si la comparem amb els només 100 milions que van veure per televisió la final de la Champions, però curta si la comparem amb els dos mil milions que, segons va dir algú, van veure la Copa Amèrica de Vela que va tenir com a escenari les aigües valencianes. Ja saben que aquest burribloc només rep mil milions de visites cada dia, però és que nosaltres som així de modestos.
 |
Lluís Llach i el seu piano, a València, dalt d'un camió. Donya Rita no va permetre que muntaren un escenari. |
I, dic jo, que si eixes concentracions de gent promocionen la ciutat i proporcionen treball al sector hostaler, per què no s'aprofiten, per exemple, manifestacions com la que es va celebrar setmanes enrere reclamant el dret a veure TV3?... o la de l'altre dia contra el decretasso del Sr. Font de Mora? S'imaginen 30.000 persones dinant i berenant als nostres restaurants, i el fotimer de gent que podria encarregar-se de muntar i desmuntar infraestructures? Clar està que, per a fer les coses bé, donya Rita no hauria de permetre que Lluís Llach cantara dalt d'un camió; això resta jornals als muntadors d'escenaris. Encara estem a temps de considerar la idea, i més si tenim en compte que la carrera de cotxes és una vegada a l'any, i les manifestacions, al ritme que van vostés, poden celebrar-se amb periodicitat setmanal.
Per cert, donya Rita. Vosté es va desbocar temps enrere propagant la seua intenció de sol·licitar unes Olimpíades per a València, i va dir també que prepararia la candidatura sempre que als de Madrid els pareguera bé. Com que ja no ha parlat més del tema entenc que a donya Esperanza... i/o a don Ruiz Gallardón... i/o a don Mariano, no els ha fet massa gràcia la idea. I ara pregunte jo: vosté creu que si això dels cotxes de carrera fóra tan fantàstic com ho pinta, els de la capital d'Espanya li deixarien tastar bola? Disculpe. Només era una pregunta.
---
Què troben? |
-- PER LA BOCA, MOR EL PEIX. Bernie Ecclestone és el patró de la F1, és a dir, l'autèntic magnat d'aquest invent. Pel que conten, don Bernie és propens a donar-li gust al pic (al seu, clar) i arrancar-se en bravates, moltes vegades intencionades i a deshora (recordem la vegada que va dir, hores abans d'unes eleccions autonòmiques, que si no guanyava el PP del sr. Camps no portaria la F1 a València). També diuen que, en més d'una ocasió, s'ha manifestat en favor de les dictadures i en contra de les democràcies, ha lloat les glòries de personatges com Hitler, i no sé quantes coses més. I pel que es veu, quan s'entesta a rectificar, la caga encara més. Vaja amb cura, don Francisco, no siga cosa que, a Bernie, li pegue per enrossinar-se durant algun acte de promoció de valencianies modernes, i li complique a vosté la vida.
---
-- MARI, CARINYET! La nostra Mari, la de la tele de l'esperança (de l'esperança Aguirre, clar), ha tornat a ficar la pota fins al cep. L'altre dia va parlar de les manifestacions del 19J i va dir que només havien participat 2.000 persones. Mecatxis en la mar, Mari! Per a una vegada que els mitjans més reaccionaris diuen que n'eren uns 250.000, apareixes tu amb eixa racaneria tan tacanya! Tampoc no pretenem que parles del milió llarg de manifestants que calculen altres fonts oficioses, però, dona... birlar al més pessimista 248.000 persones pot fer pensar a qui no et conega que no saps comptar ni amb els dits!
Mari, carinyet!, no sigues cruel amb nosaltres. Si vols, pots apanyar-ho amb una fe de rates d'eixes que acostumes a fer; ara tens noves fotos de Grècia per a il·lustrar-la. Nosaltres estem ací per a ajudar-te a seguir triomfant a l'empar d'eixa Telemadrid que manté viva la força de l'esperança (de l'esperança Aguirre, clar).
Amb el teu permís, Mari, inserirem a continuació un vidiet, per si algú vol comprovar com ficares la pota fins al cep (això de ficar-la fins al cep és cosa d'Estellés, però no ho explicarem ací per tal de no ferir la susceptibilitat de la nostra Mari):
Adéu, Mari. Cuida't, i fins l'altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada