AL BOSC IDÍL·LIC, D'EDUARD CARMONA

Text: Eduard Carmona, poeta i intèrpret

L’explotació forestal havia destruït un noranta-vuit per cent del bosc i l’havia reduït a una parcel·la de cent vint-i-cinc metres quadrats. El bosc era petit fins al punt que tots els éssers que l’habitaven havien de conviure, forçosament, junts.

Un dia el llop va dir a la llebre:

−Escolta, Llebre... No voldràs pas vindre a sopar a casa meva aquesta nit?

La llebre, que era astuta, va decidir aplicar un mètode logicodeductiu a la qüestió:

“El llop és un reconegut carnívor depredador. Jo sóc una presa en potència, per tant, és ben clar que si vaig a casa seva a sopar, el sopar pot molt ben ser que acabi sent jo. Seria una imprudència per part meva accedir a la seva proposta” —pensà, i, tot seguit li contestà dient:

—No, gràcies. Tot i que ens veiem forçats a conviure a causa de l’acció devastadora del nostre autèntic depredador, què és l’home, no em sembla una idea prudent, ja que corro el risc de ser devorada per tu i els teus perquè...—i, en aquest punt, la llebre es deturà en veure que el llop abaixava el cap:

 Gent de plaça Catalunya alçant les mans en gest pacifista.

—Perquè tu... tens família, no?

—No —va respondre el llop. La meva família... van ser tots aniquilats durant la construcció del nou Big Forest Imperial Resort. Tenen les seves pells penjades al hall de l’hotel.

“Pobre Llop” —va pensar la llebre.

I el llop encara continuà:

—Ho he vist. Jo... jo no sóc un llop com els dels contes. Aquesta mala fama m’ha fet molt de mal. Mai he pogut acostar-me a cap ésser que no sigui de la meva espècie sense que aquest escapi a córrer com si cremés el terra als seus peus. A més, des de ben petit he estat marginat i assenyalat. D’una banda pels pastors, les ovelles i les nenes indefenses —...maleïda Caputxeta!—, i de l’altra pels meus congèneres, a causa de la meva manera d’entendre el món, sense lluita de classes ni desigualtat d’espècies. Jo desitjo la igualtat d’oportunitats per a tothom! Un món on cap ésser pel fet de ser d’una espècie diferent a una altra pugui ser considerat inferior. No creus que seria fantàstic un món així?

Eduard ens contava aquesta faula a la serena del claustre de Sant Roc. Al seu costat, el guitarrista i compositor Guillem Callejon.

En aquest món no seria gens estrany que un llop i una llebre, com tu i jo, anessin a passejar junts pel bosc i, fins i tot que sopessin junts a la llum de la lluna seria un esdeveniment natural. Perquè en aquest món perfecte, tots seríem vegetarians i... No li donaré més voltes: Llebre, ja fa temps que t’observo i no em puc treure del cap la teva carona. Estic enamorat de tu, Llebre. I em sentiria el llop més afortunat del bosc i de l’univers si donessis aquest pas decisiu en la història de l’evolució de les espècies i acceptessis ser la meva esposa. Treballarem junts per fer realitat el nostre somni: la construcció d’un món idíl·lic. Vols casar-te amb mi, Llebre?

Un llop i una llebre, cara a cara, a plaça Catalunya.

La llebre, que era molt sensible, tenia els ulls plens de llàgrimes. Tot això que li havia dit el llop resumia perfectament els somnis i les esperances que des de l’inici dels temps havia tingut l’espècie conillera. A més, si el Llop l’estimava i alguna cosa havia canviat dins el cor d’un llop...

—És clar que sí, tonto –va respondre-li, sobretot després de recordar com s’havia sentit atreta sexualment pel llop. 

Perquè n’estava segura: el llop la satisfaria molt més que tot els conills nyicris i velocíssims del bosc junts. Quin plaer li donava pensar a fer l’amor amb el llop i que aquest li mossegués l’orella! 

A les nou i mitja la llebre, que era molt presumida, era a la porta de la llodriguera del llop, vestida i engalanada per a l’ocasió. El llop va obrir-li la porta i la va fer passar a la sala. Va posar música romàntica i van ballar una estona ben agafats. Quan el disc compacte es va acabar, el llop va agafar fortament la llebre per la cintura, amb aquell atractiu salvatge i la càrrega sexual tan forta que representava per a ella, i la va mirar fixament als ulls. La llebre estava absolutament lliurada a la mirada del llop i absorbida pel sentiment de possessió que ell li encomanava. Va tancar els ulls, excitadíssima, mentre esperava el bes del seu enemic natural. I que s’acabessin per sempre més les desavinences entre les dues espècies!

Mimetisme en una besada. Una il·lustració de Marco Cazzato.

Allò era el primer pas en la construcció d’un món més just! Les dues boques es van unir en un primer bes històric entre un depredador i la seva presa natural. Els dos sentien un èxtasi total. La seva ombra es projectava en la paret de la llodriguera gràcies a la tènue llum que feien les espelmes que el llop havia deixat sobre la taula. Els pètals de rosa que hi havia al terra dibuixaven un camí que conduïa a l’habitació, on havien de consumar el seu amor en un anhelat tàlem, amb un retrat de Noé al capçal. 

No esperaven que un gos com aquell, un d’aquells gossos que tant els hi fot els somnis de la resta d’espècies, un gos manat i ensinistrat per obeir, el gos d’un caçador qualsevol, que ha après a còpia de cops, els descobrís enmig de la seva quimera i mostrés al caçador el lloc exacte on havia de disparar. 

És que sempre han d’haver-hi màrtirs quan hi ha utopies?

Cartell de crida a la manifestació internacional del 19 de juny.