 |
| Elvira Cambrils |
A dues passes de la guarda que escorcolla les
xiques, els efluvis de les aixelles, i això que s’ha posat desodorant, la
incomoda. Què en pensarà la dona? Des que ha arribat, la calor és tan intensa
que no serveix de res dutxar-se perquè només de moure’t ja sues i no es tracta
de la latitud sinó d’una ona de calor. El canvi climàtic sens dubte. Que pense
el que vulga, que, per a això, cobra! Conxa insisteix a fitxar-la per a
l’empresa de turisme cultural per la Marina que està muntant en companyia de
Gisbert, però què fas a Glasgow servint pintes de cervesa amb tot el que saps d’art?
Què se t’hi ha perdut? Tenim local a Pego, l’àvia ens deixa el baix del carrer
Om, tot el món passa per allí, diu; iaia, que hui en dia ja no cal un lloc
cèntric, la gent no busca pels carrers, ni a les guies telefòniques com al teu
temps sinó a la xarxa. Ja ho sé, creus que estic bova? Però necessitareu un
lloc per a rebre les visites. I té raó. Gisbert està il·lusionat amb el
senderisme i jo ja he començat a parlar amb les agències de turisme, els restaurants,
les cases rurals... Ens falta una experta en patrimoni. Què em dius? Que a
Glasgow m’esperen per a servir pintes i a Pego no ho veig clar. O et penses que
me’n vaig anar per gust? Encara li dol que no li donaren la beca per al
departament després de tantes esperances i tant d’esforç, que si el màster, la
tesina, el seguir les passes del professor, treballar de franc...
–Laura, ets tu? –sent cridar al darrere.
–Ei, Sergi! Com va? Fa quinze dies que he vingut i
quasi ja me’n torne –crida d’esma–. Ens veiem ara –diu en arribar a l’escorcoll.
Separa una mica els braços. La dona li demana que
òbriga la motxilla. No duc beguda, pots comprovar-ho. La veritat és que ja li va
bé amb la cervesa i el vi del sopar, prou d’acabar cega. En anar-se’n a Escòcia,
fa un any, va deixar enrere les cassalles seques i les grapejades amb uns i
altres, Benimaclet, els cursos que no condueixen enlloc, despertar-se a una
estança desconeguda... Sergi s’havia escolat en aquella vida.
Segària
Només entrar al patí del col·legi on transcorre la
nit de rock se li atansa Pascu, un amic de la colla, i li ofereix el canut que
du als llavis. Fa un parell de pipades llargues, sense poder entendre la veu
embarbussada que s’entesta a parlar, i li'l torna amb el pensament en Conxa. No
vull llevar-te la il·lusió, li ha dit fa una estona, és una bona idea però què
haig de fer? Viure amb els pares? Haver de donar explicacions de nou? Per no
dir-li que tem que el negoci en mans seues siga una ruïna. Perquè les valls de
tarongers, les ermites, la marjal, les muntanyes en flor, l’herència morisca,
els molins de vent i els pobles al sol són una meravella, però un altre
assumpte és saber gestionar la seua rendibilitat. Dona, de moment els guanys no
seran molts però pots compartir una casa de lloguer, una casa de poble, res
d’un piset de mala mort, gaudir de l’entorn, escriure, tindrem molt de temps
lliure i tu sempre has dit que volies ser escriptora, no? També pots fer recerca,
jo què sé! Fins i tot podries trobar el pare dels teus fills..., et sembla poc?
Que m’ha de semblar poc, ha pensat, només que això és com llançar un ham a
l’aire i voler abaixar els estels. Li sap greu rebutjar l’oferiment de Conxa, que aprecia de veres, tant que de vegades s’ha qüestionat si el seu afecte va
més enllà de l’amistat. No és que acostume a tenir fantasies eròtiques amb dones
ni que s’haja sentit atreta per cap altra, però tampoc li han fet el pes els
homes que ha conegut. Amb Brian funciona encara que no n’està enamorada. O
l’amor no és el que esperava. Pascu desapareix i ella s’enfila cap a l’esquerra
de l’escenari, obrint-se pas entre la multitud.
Topa amb un rostre familiar. És el professor de
filosofia del batxillerat. Li pregunta si la recorda.
–I tant! Tu ets...? –es queda mirant-la.
–Laura Font –diu ella.
–Sí, Laura Font.
“Porto l’estiu a dins, per si t’agafa fred”, canten
Oques Grasses, com el professor que
duia l’estiu a l’aula gèlida quan ella tremolava d’incertesa davant del món.
Les arrels ens fan créixer com a persones però les persones tenim cames per a
moure’ns, deia. Això és el que fa ella, moure’s, tot i no estar segura cap a on.
Després d’una breu conversa a crits, què has estudiat, a què et dediques, és
una llàstima desaprofitar una gent tan ben preparada..., en fi el que ja està
més que farta de sentir, s’acomiada. Oques
grasses s’han tret les samarretes i les llancen al públic que crida
entusiasmat. S’atura de nou saludant amics i coneguts fins arribar en el moment
del canvi de grup al punt on ha quedat a esperar Conxa.
Brian volia vindre amb ella de vacances però li va
donar llargues. No se l’imagina en aquest ambient. Segur que si la iaia Ivonne
l’arriba a veure s’hagués escandalitzat, qui em diria a mi que els meus fills
es farien homes a Xaló i que la néta em duria un negre d’Anglaterra! Un negre!
El món no deixa de sorprendre’m! Déu meu, viure per a veure! De menuda
recriminava a sa mare que no li hagués posat Ivonne, el nom de la iaia
francesa, que Laura no li agradava ni tampoc la cançó de Lluís Llach que l’havia
inspirat. Amb els anys va canviar d’opinió respecte al nom i la cançó. També va
situar Sidi-bel-Abbès en el mapa i no estava precisament a França, com deia
l’àvia. Li ha sentit contar un milió de vegades com van haver de marxar d’allà
l’any 62 del segle passat, poc abans de la independència, i es van instal·lar a
Xaló on tenien familiars i una casa que l’avi havia tingut la precaució de
comprar en agreujar-se la violència a Algèria. Es van adaptar a l’Espanya de
Franco, van obrir una bodega i van donar una formació als fills. Ai, xiqueta!
Què sabeu els joves d’ara del sofriment de qui ha de deixar la llar, el poble i
els amics que t’han vist créixer! I el que és més trist, una mare enterrada.
La Gossa Sorda
Sonen en l’obscuritat els acords tímids de la
guitarra i la veu de Carles Dénia “S’acosta segura la pols...” i es produeix un
moviment de la massa cap endavant. Entra l’acordió. La veu puixant, “la
polseguera va creixent, va creixent la polseguera”, anima els xiulets i els
aplaudiments. Una nova onada de gent empenta la massa cap a la boca de l’entaulat.
Flaixos de color blau irrompen en la negror al ritme balcànic de la dolçaina i
la gent esclata com una carcassa de focs artificials al bell mig de la nit
d’estiu. “Tragèdia cantada pel vent...”, entona Josep Nadal. Les estelades
onegen al compàs de la multitud il·luminades pels feixos de llum blanca que s’entrecreuen
per damunt de l’auditori. La Gossa Sorda
al complet i la munió de gent cantant enfervorida “sagetes de foc que apunten
al sol” cavalquen a l’uníson sobre un crit de rebel·lia. Els raigs de llum, ara
de colors, s’uneixen al frenesí de salts, veus, apoteosi del vent, esguits
d’aigua i bafarades de fum. “El món és una merda, ja ve la polseguera...”, arriba
Conxa cantant a cor què vols. Ballen i canten. Ai, com ha trobat a faltar
aquesta vibració! De sobte se sent afortunada. Te’n vas però pots tornar quan
vulgues, sent la iaia Ivonne. És veritat. Tampoc no és una síria que fuig de la
guerra. La veu se li ha enronquit però no pot parar de cantar. Necessita
expandir-se. El temps s’atura. L’espai desapareix engolit per la gentada. Només
la música, com un cor que batega al centre dels ballarins, recorre les venes i
les artèries, es ramifica pels laberints corporals, enlaira els esperits i fa
brollar la deu de la plenitud. Bona nit, Pedreguer!, crida Nadal. Bona nit, aldeanos!, torna a cridar. I la gent
prorromp en un xiulet ensordidor. Ella s’uneix al brogit. Fins a Escòcia ha
arribat l’aldeanos de la Punset a les
Corts. Té la boca seca però continua ballant i cantant. La suor raja per tot el
cos. Fins que no pot més i ha d’anar a beure. Aigua! Aigua fresca!
"Aldea" de Pego
Dempeus a la barra del bar, al capdavall ha pogut
eixir del laberint frenètic, espera l’ampolla d’aigua amb el tiquet a la mà.
–Saps que he pensat en tu tot el temps que has
estat fora? –sent al darrere.
Obri l’ampolla guaridora.
–I què has pensat? –pregunta en veure Sergi palplantat
a tocar, tant que nota la seua respiració atribolada.
–Que si no podries fer de cambrera i practicar
l’anglès ací, que no deu ser per falta d’anglesos ni de bars –diu amb un deix
de timidesa–, que si tots se n’aneu a Barcelona, a Glasgow..., qui ha de
construir el país on volem viure?
Laura beu un glop llarg tractant de reconèixer
aquell Sergi que pareix un altre. L’aigua freda s’esbargeix pel seu interior
com per la terra clivellada.
–En això tens raó, algú ha d’endreçar el país.
–L’última volta que ens vam veure te’n vas anar de
pressa sense acomiadar-te –amolla el xicot fitant-la–. No em vas deixar que et
mostrara com et puc estimar.
Ella que ignora com va anar a parar a la seua habitació
sent aflorar un rampell de vergonya. S’està burlant?, passa com un llamp per la
ment. Els ulls acalats de Sergi, però, dissipen el dubte i eclipsen l’enrenou
del taulell, la calor sufocant i la gent que els envolta.
–Encara vius a Benimaclet? –li pregunta.
–Ja no, me n’he tornat a Ondara. Es llogava una
casa, s’hi pot viure i treballar... He obert un despatx, amb tanta construcció
cal fer moltes reformes...
Un nou glop d’aigua l’amara de tendresa.
–M’agradaria veure la casa –li diu–, però he vingut
de la platja amb Conxa.
–Si vols, t’hi puc acompanyar després.
Elvira Cambrils
Benixat, novembre de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada