“FAÇA’S LA BURRERA!” I LA BURRERA ES FÉU

GÈNESI APÒCRIFA (I COMPRIMIDA) DE LA BURRERA

(Introducció a l'espectacle del 16 d'octubre de 2009. Teatre Municipal de Pego)

Tomàs Llopis
Maria Josep Escrivà
Coassessors lingüístics de BurreraComprimida SA

Tarja anunciadora de l’actuació a Pego (2009) dissenyada per Pau Àlvarez.

Quan la senyora Maria Josep Escrivà i jo vam rebre l’encàrrec de part de don Salvador Bolufer d’introduir de manera senzilla l’acte que vindrà a continuació, li vam preguntar a l’uníson: “Vol dir vostè que hem de presentar la seua brillant intervenció?” “No —ens va contestar el trobador de poble—. El senyor Cèsar Monzonís en farà de presentador. Vostès només han d’introduir-lo.”

Però vet ací que en Cèsar Monzonís no ha arribat encara i el seu mòbil està apagat o fora de cobertura. Suposem que algun imprevist l’ha retingut i que arribarà a la sala en algun moment. Mentrestant, i per no fer-los esperar més, el professor Tomàs Llopis i jo assumirem el paper d’introductors i de presentadors improvisats fins que arribe el senyor Monzonís. Bona nit i comencem.

L’actor Cèsar Monzonís [esquerra] fa cara de no entendre res 

quan Salvador Bolufer el bonega en escena. Foto: Paco Tortosa

De vegades, tota una sèrie de circumstàncies, de persones i de motius entusiastes es conjuguen favorablement per tal que es puga produir el que s’esdevindrà de seguida en aquest escenari: un joc de complicitats humanes i artístiques, un projecte de treball compartit des de diferents proximitats, i una fe en la paraula. En la paraula dita, ben dita, en la paraula interpretada, recitada, musicada; en la paraula que no té pèls a la llengua i és un instrument poderós per a desentumir consciències, des del sarcasme que cou i la rialla que reconforta. Resseguir el fil a tot aquest cúmul de circumstàncies favorables ens duria a retrocedir molt en el temps. Tant que, com aquell qui no vol la cosa, ens plantaríem en el primer dia de la creació del món, i això, potser, ens quedaria molt lluny. Però, ben pensat, si es tracta de fer les coses bé, per què no començar des del principi?

M. Àngels Sastre i Xaro Sendra, en representació de les Ha-ben-Sahines mores que es van encarregar de l’organització i convocatòria d’El Cantar al Teatre Municipal de Pego. Elles són l’expressió de la felicitat en doble format de dona. Foto: Kiko Pastor

Al principi de tot diuen que hi havia només en l’univers tenebra negra. Tenebres i tristors. No hi havia veus d’homes..., ni menys encara de dones; no hi havia música, no hi havia el goig, no hi havia la ràbia i, per descomptat, no hi havia poetes, ni tan sols hi havia trobadors –anteriors en tot als poetes–, que alçaren acta sentida de tot això. Els déus que havien esbossat un primer intent de creació es van adonar que havien ficat la pota en alguna cosa (i dic “els déus”, en plural, perquè convindran amb mi que crear tot un món és una tasca massa compromesa per a un déu sol). I van reaccionar a temps. 

En aquesta imatge preciosa de Kiko Pastor, els caps de Salva Trotonda 

i de Josep Moll, el Pintat, s’encaren sota la mirada vigilant de Rafel Oltra: 

la unió fa la força.

Així, al principi de tot diuen que hi havia només tenebra negra..., fins que, a algun déu imaginatiu, al déu més burro entre tots els déus, se li ocorregué provar sort i va dir: “Faça’s la Burrera!” I la Burrera és féu. 

I va resultar que es van anar enretirant les tenebres, i l’univers s’omplí de llum, no d’una llum encegadora, no; d’una llum càlida i tènue, propícia per a la sagacitat i per a la creació. Davant d’aquests resultats, els déus s’hi engrescaren, especialment aquest més burro, i va pensar que la Burrera no era res sense uns personatges ben escollits que li donaren vida, i així, aquest déu demiürg va anar atorgant carn i ossos a una sèrie d’humans insòlits, practicants d’oficis diversos i d’una vocació comuna, la de la Burrera.

Mesa de debat organitzada en el marc del V Simpòsium Internacional 

de la Burrera (setembre de 2011). Els participants hi eren: 

Vicenta Llorca (secretària), Tomàs Llopis (ponedor), 

Salvador Bolufer (moderador), el Pintat i Josep Trotonda, 

Tito (ponedors també). Foto: Kiko Pastor

I com no podia ser d’una altra manera, barrejar persones amb Burrera va donar com a resultat una sèrie d’éssers a mitjan camí entre la realitat i la ficció, entre la imaginació, el somni, l’amarga sàtira, el ridícul, la mala bava, l’enginy, les ganes de despotricar i de divertir i de divertir-se. I des d’algun espai misteriós de cervells perversos van nàixer pollastres i gossos; adams i eves; dimonis fumadors, falleres, falleretes i fallerotes, retorots, processons senceres, mags, sopranos, expresidents de govern..., i... 

Un dels veterans de la companyia Burrera Comprimida: Josep Moll, 

més conegut com a Pintat, es converteix en fallera sempre que ho requereix 

el guió. Amb bigot i tot.

De sobte un dels déus, el que feia més pinta d’haver assolit la lucidesa, va caure en el compte que tot allò necessitava ser dit amb paraules, i que les paraules necessitaven una veu per a ser dites. I així, aquest déu lúcid exclamà: “Faça’s un trobador amb veu de roca”. I tal com volia aquest déu, el trobador es féu. 

A partir d’ací tot fou bufar i fer ampolles, perquè el trobador nasqué dotat d’una capacitat extraordinària per a compondre versos. Versos de tot tipus, crus i amables, llargs i curts, tendres i escatològics, desvergonyits i plorosos, elegíacs i festius, dolguts i esperançats, llegendaris, apitxats, satírics, irònics, viperins, i algun, fins i tot, de líric. I sempre, sempre, elaborats en variables i inimaginables rimes consonants. Així, per exemple, el trobador de veu de roca va rimar “valenciana” amb “almorrana”; “escot” amb “rabosot”; “cagada” amb “educada”; “té, sé i vaivé” amb “peroné”; “achuntamént” amb “indecent” i amb “Sant Vicént”; “canal nóu” amb “commóu”, amb “remóu” i amb “óu”; “fum” amb “pum, pum”, i “pum pum” amb “catapluuuum”; i, també, “poeta” amb “frescoreta”, amb “repunyeta”, amb “floreta” i amb... “bragueta”! Amb això trobe que ja pode’n fer-se una idea.

El trobador de veu de roca (acompanyat sempre per la seua guitarrista preferida) transfigurat en faiereta matxor, en plena acció al teatre Algeval de Barx (4 d’agost de 2011). 

La foto és gentilesa de l’amic i poeta Joan Jordà.

El trobador es va dir de nom de pila Salvador Bolufer (perdó, senyor Salvador Bolufer), i de nom artístic, per comprensible voluntat pròpia, “Trobador Desvergonyit”. Però, tot i les rimes, i el do de la seua veu de roca, feia un posat cavil·lós quan considerava totes aquelles aportacions divines al món nou.

–Li manca alguna cosa? –volgué saber el déu de la lucidesa.

–Està tot... quasi bé –respongué amb no gaire entusiasme el trobador; només hi trobe a faltar dos detalls: per una banda, un motiu d’inspiració que no falle mai...: un concejal, per exemple.

Maria Tomàs (la de la cullera a la boca), periodista i “Dama caiguda del cel”, i M. J. Escrivà (admiradora de Maria). Ací no ens requeria el guió, però és que nosaltres també hi volíem eixir!

I per una altra (ací el trobador féu ullets de nostàlgia), una guitarra. Però no una guitarra qualsevol: una guitarra tocada per unes mans; però no per unes mans qualssevol (ací el déu va començar a mirar-se el trobador de cua d’ull)...: unes mans celestials, de les que fan música, i acaricien i es queixen i sospiren... tot alhora... En aquest moment el déu l’interrompé, perquè les aspiracions d’aquell trobador no tenien fre ni mesura, i ordenà, abans que aquella demanda se li desbordara: “Faça’s algun que altre concejal malcarat..., i faça’s també una guitarrista amb mans divines.” I el concejal es féu, i la guitarrista també, però, al primer, el sentencià a l’anonimat etern; i la guitarrista es va dir amb el nom beneït pels déus de Cristina Martí. 

Ella, Cristina Martí: guitarrista d’El cantar de la Burrera, 

en particular, i “Guitarrista dels Àngels” en general. Foto MjE

Amb Burrera, amb trobador, amb guitarrista i fins i tot amb concejals semblava que la Creació havia arribat a un punt qualitatiu més que acceptable. Però encara faltava, perquè el procés culminara amb èxit, que algun humà inquiet posara la guinda al caramull de tot aquest lot d’exquisideses. I, alhora, pensaren els déus, tots a una, un humà que hi aportara una miqueta de trellat i que cridara, si calia, a l’ordre. I així va aparèixer Enric Murillo en escena, i la seua idea d’enregistrar un Cd. A canvi d’un piano inseparable, això sí, que els déus també li van concedir en el seu dia.

El pianista, compositor i productor del disc, Enric Murillo, ací fora de servei, i acompanyat per la cantant i musa Inma Martínez.

Això és El cantar de la Burrera: un treball discogràfic on han confluït totes les bones voluntats divines, recolzades, això sí, per la impecable direcció d’Enric i la seua creativitat musical, pel rigorós treball literari i de dicció de don Salvador, i per l’habilitat artística de les mans de Cristina i la seua guitarra. “La fallera lletja”, “El potet de pixum”, “La bonyiga”, “La delicà de Gandia”, “El botó de la bragueta”, “Poemes galants”, “Romança defecatòria”, “Sóc faiereta matxor”, “Si jo fóra..., si tu fores”, “The bleda for president”, “Trossos i mossos” i “Elegia a la Marina” són les dotze peces que componen aquest treball redó com l’esfera d’un rellotge o com el cicle anual del planeta. Tot perfecte, o quasi tot. 

Salvador Bolufer acostuma a dir que “un espectacle sense públic és com un campanar sense campanes”. En aquesta vesprada d’agost a Barx, n’hi havia de distingit. A la primera fila: Pasqual Molina, Josep Piera i Marifé Arroyo.

Perquè, en aquest moment del discurs, el déu que fa aspecte de més veterà, el déu més escèptic i també el més condescendent, mira la meua copresentadora i li pregunta: “I vostè, senyora Escrivà, vostè no vol res de nosaltres?” La pregunta agafa desprevinguda la poeta i dama del Grau, que tarda uns segons a reaccionar. —Ehhh..., jo...? Què pot demanar una filòloga i assessora lingüística en uns moments divins com aquests...?” —es pregunta modestament la nostra amiga. 

I el mestre, el senyor Llopis, que està al meu costat, em suggereix a cau d’orella: 

—Demane-li que cree una Acadèmia Valenciana de Burrera, i que ens designe, a vostè i a mi, presidenta i president de tan alta institució. Jo de presidenta..., i el professor, escriptor, coassessor lingüístic i amic Tomàs Llopis de President! Un somni que demane sense pensar-ho. Aleshores, el déu escèptic em mira fixament, es rasca els poquets pèls que li queden a la calba, i fa: 

—Mmmm... M’ho pensaré... 

I ara, senyor Bolufer, pot vostè botar foc a la mascletà.

Fase d’aplaudiments, i d’agraïments, després de l’actuació. L’eufòria provoca aquest efecte especial de moviment... Un desastre de foto, si no fóra que és l’única que tenim en què coassessors i artistes s’agafen de la mà.

(enllaçat a l'article  GÈNESI APÒCRIFA (I COMPRIMIDA) DE LA BURRERA (cliic))