GUARDIOLA I EL BARÇA. Tres de tres, les tres en ratlla

Disculpen aquesta petita maldat, però no hem pogut resistir la temptació. Ja saben que el burribloc de Bucomsa no és especialista en matèries esportives, però una debilitat la té qualsevol i, a més, si hi ha fatxes que parlen de democràcia, corruptes que parlen d'honradesa, illetrats que parlen de literatura, exaltats que parlen de pau i analfabets funcionals que es presenten a les eleccions... per què nosaltres no podem parlar de futbol?

Tampoc no pretenem emular els sabuts ni els perdonavides futbolístics. Només volem felicitar modestament el FC BARCELONA pel nou títol de lliga que acaba d'aconseguir, el tercer consecutiu des que Pep Guardiola  va assumir el càrrec d'entrenador. Tres temporades. Tres de tres. Les tres en ratlla.

Però el mèrit de Guardiola no comença ni acaba en la consecució dels èxits esportius ni en la seua perícia per a gestionar una plantilla com la del Barça, sinó en la capacitat per a transmetre al públic una imatge social del seu club que ha estat digna dels millors elogis pertot arreu (a excepció d'algunes tribus histèriques de la capital d'Espanya), i ho ha fet a base de treball, humilitat i sensatesa. Guardiola i el Barça, el Barça i Guardiola, han estat reconeguts al llarg i a l'ample del món mundial com un exemple a seguir per tothom, grans i menuts, pel futbol que són capaços de practicar i per la coherència i senzillesa del seu comportament.

 Mourinho cantant l'himne del Barça

Un altre dia, igual tornem a pecar escrivint de futbol, i ens pega per parlar dels mètodes desesperats que està utilitzant el Reial Madrid per tal de truncar la realitat del Barça actual. Sembla ser que amb el tal Mourinho han abastat el que volien: un personatge esperpèntic que ha aconseguit despertar el clamor de les masses (les madridistes, clar) a base de populismes barats i de rabinades pròpies d'un monyicot mal educat. I els ha convençut que la culpa dels seus fracassos (cinc a zero inclòs), la tenen les forces malignes de Llucifer. Damunt,  ha convertit personatges com Valdano o Karanka, per no dir Casillas o el propi en Florentí, en tristos convidats de pedra, disposats a fer el ridícul per tal de seguir el corrent de qui sembla haver-se guanyat el fervor de les tribus (les madridistes, clar). Ells sabien a qui contractaven. Per tant, que se l'aguanten entre les dèries del seu "señorío". 

Res. Ja hem parlat massa de futbol. Salut, i enhorabona a qui corresponga.

Ah!... i visca el Barça