21 DE MARÇ. DIA MUNDIAL DE LA POESIA

El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per festejar-lo, des de la Institució de les Lletres Catalanes hem impulsat un seguit d’accions a diferents poblacions del país per posar de relleu el fet poètic.

Trobareu com participar-hi, i les accions i les celebracions que tindran lloc durant la setmana (entre d'altres, a la ciutat de València, el mateix dilluns.21) a: http://diamundialpoesia.wordpress.com

L’organització d’aquestes accions ha comptat amb el suport dels Centres Unesco, la xarxa del Consorci per a la Normalització Lingüística i diferents entitats de tot el territori.

 De la mateixa manera que en anys anteriors, s'ha escollit un poema, en aquest cas de la poeta, assagista i traductora Marta Pessarrodona, que s'ha traduït −i s'ha publicat en un opuscle−, a vint llengües distintes, totes parlades ara mateix per ciutadans amb els quals convivim.

 Amb aquesta iniciativa, el Centre UNESCO de Catalunya-Unescocat i la Institució de les Lletres Catalanes, amb la col·laboració del Servei Català de Trànsit, el Consorci de Normalització Lingüística i els serveis territorials del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, us proposen convertir el Dia Mundial de la Poesia en una celebració de la paraula i la dignitat de totes les llengues per expressar-la en llibertat.

 

Poesia:

una visió personal

 

Al principi hi havia la Paraula

Sant Joan 1:1

 

Tal com va dir el prevere de les Mallorques:

guaita l’horitzó de les coses futures.

Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar

que també pel passat pot fer-hi via.

 

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.

En el principi és la paraula i molt mimada.

 

Un súbdit britànic ens va ensenyar

que podíem envellir als trenta anys:

la reina d’ulls metamorfosats en perles,

en un mes de risc i crueltats variades.

 

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:

el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.

 

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,

per sort, ens va assenyalar ja de petites.

Després, l’hem hagut de venerar, cercar,

per a cadascuna de les seves visites.

 

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem.

Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

 

És sempre la passió. A la prosa,

encara que florida, hi va l’amor.

És el cim de la piràmide literària i,

envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

 

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.

Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.

 

Marta Pessarrodona