ASTROLOGIA CASOLANA

Per Salvador Bolufer

ARTICLE PUBLICAT AL CALENDARI DELS BRILLANTS DE 2021

Durant molts anys, la previsió astrològica –escrita en vers i en clau d’humor– era una de les seccions clàssiques d’aquest Calendari dels Brillants. Va començar el recordat Vicent Balaguer amb els entranyables Pronòstics en verset del fantàstic Vicentet, i després em vaig sumar jo a la festa amb els Pronòstics multicolor d’un quimèric Salvador, per a completar amb Vicent aquelles previsions que, malauradament, van resultar premonitòries. 

Entre el fotimer de proclames apocalíptiques que circulen últimament, sobretot a les xarxes internautes, vaig entropessar amb una frase que em va fer recordar allò de l’ou de Colón: “No es pot fer res per canviar el passat; es pot fer molt per canviar el futur”. L’havia publicada l’amiga xativina Leti Garcia a la seua muralla facebookera, i em va encantar per la seua senzillesa, tan atípica en els temps que corren, i també perquè eixa era la filosofia que empràvem per a argumentar les previsions astrològiques susdites. Nosaltres ens basàvem en les conseqüències que podrien tenir en el futur els fets i les tendències del present; és a dir, no preteníem endevinar res, sinó simplement advertir. Miren l’estrofeta que vaig incloure en un dels pronòstics de l’època:

Una cosa és augurar
el futur que ha de venir;
altra cosa és advertir
allò que es pot evitar;
una cosa és avisar,
una altra cosa és predir...
I, segons he sentit dir
pel sideral estel·lar,
val la pena prevenir
abans que haver de curar.

 De l’assessoria espiritual del Calendari dels Brillants sempre recomanen als col·laboradors que enfoquen els seus treballs des de l’esperança i l’optimisme, però clar, els astres no són imbècils, i si veuen el que està passant, tant a nivell mundial com a les demarcacions que ens afecten més directament, comprendran que no es poden prevenir futurs com per a tirar coets. Però els mateixos astres deixen clar que estarien encantats que els pobles reaccionaren per a canviar les tendències, i deixaren en evidència els preocupants vaticinis que ara ens ocupen i ens preocupen. “El poble salva el poble”, com diu la màxima, mal que siga per instint de supervivència.

 Per tal de donar-li caràcter a la cosa, hem disposat l’argument com si d’una obra teatral es tractara: PLANTEJAMENT, NUS I DESENLLAÇ. Com a punta de remat hem inclòs un PINACLE concloent. Heus a continuació el resultat:

 

LA ROMANÇA DELS TEMPS QUE CORREN 

Previsió astrològica inspirada en el passat, 

basada en el present i amb perspectives de futur. 

I. PLANTEJAMENT 

Temps enrere aquest il·lustre Calendari, 

publicava en perspectives anuals 

els pronòstics del futur comunitari, 

enllustrats amb el més ric argumentari 

que dibuixen les millors cartes astrals. 

Però un dia els tals pregons argumentals 

es tornaren pessimistes i avorrits; 

els pronòstics tots els anys eren iguals 

i els entesos, per raons estructurals, 

reclamaven continguts més divertits. 

Així fou com els presagis referits 

s’excloïen de tan fèrtils anuaris. 

Mes, en veure els temps que corren embogits, 

els rectors ara reclamen decidits 

el retorn d’aquells auguris literaris. 

Per això amb tots els rigors disciplinaris 

i amb l’ajuda dels bruixots més carismàtics, 

hem escrit els vaticinis planetaris, 

disposats amb els argots reglamentaris 

entre versos positius asimptomàtics. 

II. NUS 

Professors dels instituts més emblemàtics 

i erudits de les més pulcres acadèmies, 

asseguren que ens esperen temps dramàtics 

si els efectes dels vigents canvis climàtics 

són tractats entre bullangues i blasfèmies. 

Corren temps de contratemps i de pandèmies, 

gotes fredes, ventoleres i riuades, 

de contagis peregrins i d’epidèmies, 

de microbis invasors, noves endèmies, 

i de causes naturals inesperades. 

Corren temps d’estats d’alarma i escalades, 

de repunts i de rebrots incontrolats, 

de ciutats i de comarques confinades, 

de mesures de control improvisades 

i cribratges col·lectius desesperats. 

Corren temps de cridadisses i altercats, 

de bravates i cruels vocabularis; 

corren temps de fanfarrons mal educats 

que exigeixen tractaments privilegiats 

al compàs dels seus renills insolidaris. 

Corren temps de tertulians i mercenaris, 

de bramaires de les branques més hostils; 

corren temps de desgavells parlamentaris, 

de discursos i col·loquis incendiaris, 

de pretextos i d’excuses infantils. 

Corren temps de testaferros i servils, 

d’amargats i rancorosos marginals 

que s’oculten dibuixant falsos perfils, 

d’on desfoguen els seus odis incivils 

en les xarxes d’internet més usuals. 

Corren temps de magistrats i tribunals, 

de sumaris i de pràctiques secretes, 

de recursos i querelles criminals, 

de serveis ambulatoris i hospitals, 

de sabons desinfectants i mascaretes. 

Corren temps de malfactors i malifetes, 

de canalles i presumptes implicats, 

de corruptes corruptors i proxenetes 

entestats a manejar les miserietes 

que han rendit els seus projectes fracassats. 

Corren temps de salvapàtries desbocats, 

de proclames enfurides infumables; 

corren temps de governants i governats 

que pretenen controlar desconcertats 

les penúries d’uns corrents ingovernables. 

III. DESENLLAÇ 

Però diuen els planetes raonables, 

que els pronòstics són només clams i advertències; 

i segons un dels proverbis més fiables, 

els desastres del passat són immutables 

i ara ens toca redimir les conseqüències. 

Mes la història s’alimenta d’evidències, 

on la força col·lectiva de la gent 

provocava renovades referències 

que invertiren els colors de les tendències 

i assoliren un futur ben diferent. 

Corren temps de navegar contra corrent 

entre els crits d’una gran massa insatisfeta; 

corren temps d’encoratjar el sentiment 

contra els vils depredadors del medi ambient 

i els psicòpates que manen del planeta. 

Corren temps de problemàtica inconcreta; 

corren càntics reclamant un món millor; 

corren faules benaurades del profeta 

que descriuen amb paraules de poeta 

les bonances d’un futur multicolor 

IV. PINACLE 

I entre versos d’esperança i de vigor 

impregnats de renovada adrenalina, 

s’acomiada, de vosaltres servidor, 

l’esperit d’aquest emèrit trobador 

que pastura en la galàxia pegolina... 

...I que es rasca quan li pica la picor 

entre els aires perfumats de la Marina. 

                                                                               Salvador Bolufer 

                                                                        Trobador desvergonyit

ABAIXAR ELS ESTELS, d'Elvira Cambrils

Text: Elvira Cambrils

Elvira Cambrils

Dos guardes jurats escorcollen el personal al cap de la cua entre la doble fila de tanques metàl·liques. A frec de la parella que la precedeix, sent l’olor dels cossos que s’hi amunteguen i les bafarades d’herba que s’escampen dels rogles al costat dels maleters dels cotxes estacionats al pàrquing. La gent es col·loca a preu de súper al voltant de les tauletes plegables, els gots de plàstic i les ampolles de beguda. Li ha dit, a Conxa, que l’espera a dins, a l’esquerra davant de l’escenari, que li abelleix veure el directe d’Oques Grasses; però, quina merda!, al pas que va, acabaran el concert sense que haja pogut entrar. La coïssor dels muscles sota els tirants de la samarreta li recorda que se n’ha passat al matí. No sap quanta estona ha estat estirada a la tovallola. Massa! Què hi farem! Té tantes ganes de sol! L’arena tova i calenta, el salobre enganxat a la pell i la brisa marina li han dut bells records. El mateix paisatge de sempre, el rostre de Segària i el braç protector de Montgó endinsant-se en el blau, muntanyes que ja hi eren quan ningú no ens imaginava i que hi romandran quan no siguem ni record, diu sa mare. Cada volta que torna a la platja del Riuet té la sensació de retrobament amb la xiqueta que jugava a heroïna en un món de llacunes vora mar, trampolins de brossa i castells habitats per fades rebels. Llebeig ha planat sobre la mar arrissant-la i els esguits frescos de les ones l’han animada a capbussar-se. En traure el cap de l’aigua, la visió de la línia de casetes entre l’arena blanca i el nuvolets de cotó-en-pèl li ha provocat un rampell d’alegria, quina sort que la voràgine especulativa no es poguera fer amb aquest tros de platja! A Brian li agradaria. El cos musculós de Brian, els braços forts, la boca tremendament desitjable i la seua veu sensual xiuxiuejant obscenitats han entrat amb ella dins la mar. Si Glasgow tinguera platja i sol es quedaria allà per sempre i que li donen pel cul a un país que l’ha estafada!  

A dues passes de la guarda que escorcolla les xiques, els efluvis de les aixelles, i això que s’ha posat desodorant, la incomoda. Què en pensarà la dona? Des que ha arribat, la calor és tan intensa que no serveix de res dutxar-se perquè només de moure’t ja sues i no es tracta de la latitud sinó d’una ona de calor. El canvi climàtic sens dubte. Que pense el que vulga, que, per a això, cobra! Conxa insisteix a fitxar-la per a l’empresa de turisme cultural per la Marina que està muntant en companyia de Gisbert, però què fas a Glasgow servint pintes de cervesa amb tot el que saps d’art? Què se t’hi ha perdut? Tenim local a Pego, l’àvia ens deixa el baix del carrer Om, tot el món passa per allí, diu; iaia, que hui en dia ja no cal un lloc cèntric, la gent no busca pels carrers, ni a les guies telefòniques com al teu temps sinó a la xarxa. Ja ho sé, creus que estic bova? Però necessitareu un lloc per a rebre les visites. I té raó. Gisbert està il·lusionat amb el senderisme i jo ja he començat a parlar amb les agències de turisme, els restaurants, les cases rurals... Ens falta una experta en patrimoni. Què em dius? Que a Glasgow m’esperen per a servir pintes i a Pego no ho veig clar. O et penses que me’n vaig anar per gust? Encara li dol que no li donaren la beca per al departament després de tantes esperances i tant d’esforç, que si el màster, la tesina, el seguir les passes del professor, treballar de franc... 

–Laura, ets tu? –sent cridar al darrere.

            –Ei, Sergi! Com va? Fa quinze dies que he vingut i quasi ja me’n torne –crida d’esma–. Ens veiem ara –diu en arribar a l’escorcoll. 

Separa una mica els braços. La dona li demana que òbriga la motxilla. No duc beguda, pots comprovar-ho. La veritat és que ja li va bé amb la cervesa i el vi del sopar, prou d’acabar cega. En anar-se’n a Escòcia, fa un any, va deixar enrere les cassalles seques i les grapejades amb uns i altres, Benimaclet, els cursos que no condueixen enlloc, despertar-se a una estança desconeguda... Sergi s’havia escolat en aquella vida. 

Segària

Només entrar al patí del col·legi on transcorre la nit de rock se li atansa Pascu, un amic de la colla, i li ofereix el canut que du als llavis. Fa un parell de pipades llargues, sense poder entendre la veu embarbussada que s’entesta a parlar, i li'l torna amb el pensament en Conxa. No vull llevar-te la il·lusió, li ha dit fa una estona, és una bona idea però què haig de fer? Viure amb els pares? Haver de donar explicacions de nou? Per no dir-li que tem que el negoci en mans seues siga una ruïna. Perquè les valls de tarongers, les ermites, la marjal, les muntanyes en flor, l’herència morisca, els molins de vent i els pobles al sol són una meravella, però un altre assumpte és saber gestionar la seua rendibilitat. Dona, de moment els guanys no seran molts però pots compartir una casa de lloguer, una casa de poble, res d’un piset de mala mort, gaudir de l’entorn, escriure, tindrem molt de temps lliure i tu sempre has dit que volies ser escriptora, no? També pots fer recerca, jo què sé! Fins i tot podries trobar el pare dels teus fills..., et sembla poc? Que m’ha de semblar poc, ha pensat, només que això és com llançar un ham a l’aire i voler abaixar els estels. Li sap greu rebutjar l’oferiment de Conxa, que aprecia de veres, tant que de vegades s’ha qüestionat si el seu afecte va més enllà de l’amistat. No és que acostume a tenir fantasies eròtiques amb dones ni que s’haja sentit atreta per cap altra, però tampoc li han fet el pes els homes que ha conegut. Amb Brian funciona encara que no n’està enamorada. O l’amor no és el que esperava. Pascu desapareix i ella s’enfila cap a l’esquerra de l’escenari, obrint-se pas entre la multitud.

Topa amb un rostre familiar. És el professor de filosofia del batxillerat. Li pregunta si la recorda.

–I tant! Tu ets...? –es queda mirant-la.

–Laura Font –diu ella.

           –Sí, Laura Font.

“Porto l’estiu a dins, per si t’agafa fred”, canten Oques Grasses, com el professor que duia l’estiu a l’aula gèlida quan ella tremolava d’incertesa davant del món. Les arrels ens fan créixer com a persones però les persones tenim cames per a moure’ns, deia. Això és el que fa ella, moure’s, tot i no estar segura cap a on. Després d’una breu conversa a crits, què has estudiat, a què et dediques, és una llàstima desaprofitar una gent tan ben preparada..., en fi el que ja està més que farta de sentir, s’acomiada. Oques grasses s’han tret les samarretes i les llancen al públic que crida entusiasmat. S’atura de nou saludant amics i coneguts fins arribar en el moment del canvi de grup al punt on ha quedat a esperar Conxa.

Brian volia vindre amb ella de vacances però li va donar llargues. No se l’imagina en aquest ambient. Segur que si la iaia Ivonne l’arriba a veure s’hagués escandalitzat, qui em diria a mi que els meus fills es farien homes a Xaló i que la néta em duria un negre d’Anglaterra! Un negre! El món no deixa de sorprendre’m! Déu meu, viure per a veure! De menuda recriminava a sa mare que no li hagués posat Ivonne, el nom de la iaia francesa, que Laura no li agradava ni tampoc la cançó de Lluís Llach que l’havia inspirat. Amb els anys va canviar d’opinió respecte al nom i la cançó. També va situar Sidi-bel-Abbès en el mapa i no estava precisament a França, com deia l’àvia. Li ha sentit contar un milió de vegades com van haver de marxar d’allà l’any 62 del segle passat, poc abans de la independència, i es van instal·lar a Xaló on tenien familiars i una casa que l’avi havia tingut la precaució de comprar en agreujar-se la violència a Algèria. Es van adaptar a l’Espanya de Franco, van obrir una bodega i van donar una formació als fills. Ai, xiqueta! Què sabeu els joves d’ara del sofriment de qui ha de deixar la llar, el poble i els amics que t’han vist créixer! I el que és més trist, una mare enterrada.

La Gossa Sorda

Sonen en l’obscuritat els acords tímids de la guitarra i la veu de Carles Dénia “S’acosta segura la pols...” i es produeix un moviment de la massa cap endavant. Entra l’acordió. La veu puixant, “la polseguera va creixent, va creixent la polseguera”, anima els xiulets i els aplaudiments. Una nova onada de gent empenta la massa cap a la boca de l’entaulat. Flaixos de color blau irrompen en la negror al ritme balcànic de la dolçaina i la gent esclata com una carcassa de focs artificials al bell mig de la nit d’estiu. “Tragèdia cantada pel vent...”, entona Josep Nadal. Les estelades onegen al compàs de la multitud il·luminades pels feixos de llum blanca que s’entrecreuen per damunt de l’auditori. La Gossa Sorda al complet i la munió de gent cantant enfervorida “sagetes de foc que apunten al sol” cavalquen a l’uníson sobre un crit de rebel·lia. Els raigs de llum, ara de colors, s’uneixen al frenesí de salts, veus, apoteosi del vent, esguits d’aigua i bafarades de fum. “El món és una merda, ja ve la polseguera...”, arriba Conxa cantant a cor què vols. Ballen i canten. Ai, com ha trobat a faltar aquesta vibració! De sobte se sent afortunada. Te’n vas però pots tornar quan vulgues, sent la iaia Ivonne. És veritat. Tampoc no és una síria que fuig de la guerra. La veu se li ha enronquit però no pot parar de cantar. Necessita expandir-se. El temps s’atura. L’espai desapareix engolit per la gentada. Només la música, com un cor que batega al centre dels ballarins, recorre les venes i les artèries, es ramifica pels laberints corporals, enlaira els esperits i fa brollar la deu de la plenitud. Bona nit, Pedreguer!, crida Nadal. Bona nit, aldeanos!, torna a cridar. I la gent prorromp en un xiulet ensordidor. Ella s’uneix al brogit. Fins a Escòcia ha arribat l’aldeanos de la Punset a les Corts. Té la boca seca però continua ballant i cantant. La suor raja per tot el cos. Fins que no pot més i ha d’anar a beure. Aigua! Aigua fresca!

"Aldea" de Pego

Dempeus a la barra del bar, al capdavall ha pogut eixir del laberint frenètic, espera l’ampolla d’aigua amb el tiquet a la mà.

            –Saps que he pensat en tu tot el temps que has estat fora? –sent al darrere.

Obri l’ampolla guaridora.

–I què has pensat? –pregunta en veure Sergi palplantat a tocar, tant que nota la seua respiració atribolada.

–Que si no podries fer de cambrera i practicar l’anglès ací, que no deu ser per falta d’anglesos ni de bars –diu amb un deix de timidesa–, que si tots se n’aneu a Barcelona, a Glasgow..., qui ha de construir el país on volem viure? 

Laura beu un glop llarg tractant de reconèixer aquell Sergi que pareix un altre. L’aigua freda s’esbargeix pel seu interior com per la terra clivellada. 

–En això tens raó, algú ha d’endreçar el país.

–L’última volta que ens vam veure te’n vas anar de pressa sense acomiadar-te –amolla el xicot fitant-la–. No em vas deixar que et mostrara com et puc estimar.

Ella que ignora com va anar a parar a la seua habitació sent aflorar un rampell de vergonya. S’està burlant?, passa com un llamp per la ment. Els ulls acalats de Sergi, però, dissipen el dubte i eclipsen l’enrenou del taulell, la calor sufocant i la gent que els envolta. 

–Encara vius a Benimaclet? –li pregunta. 

–Ja no, me n’he tornat a Ondara. Es llogava una casa, s’hi pot viure i treballar... He obert un despatx, amb tanta construcció cal fer moltes reformes...

Un nou glop d’aigua l’amara de tendresa.

–M’agradaria veure la casa –li diu–, però he vingut de la platja amb Conxa.

–Si vols, t’hi puc acompanyar després. 

Elvira Cambrils

Benixat, novembre de 2015

DEIXEM QUE PARLEN ELS OCELLS. A LA MEMÒRIA DEL POETA JOAN CLIMENT

Per Maria Josep Escrivà
Fotos: arxiu familiar de Joan Climent 

Text publicat a la premsa gandiana en els primers dies de 2005. Formava part d’una sèrie d’escrits que s’hi van dedicar, a manera d’homenatge pòstum, al poeta nascut a Montitxelvo (la Vall d’Albaida) i Fill Adoptiu de Gandia. El vaig recuperar, retocar i llegir en públic el passat 18 de novembre, en la presentació del llibre d’Ignasi Mora titulat Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx (publicat per Edicions 96) programada dintre de la Setmana Literària de Gandia 2014, que ha estat dedicada, precisament, a Joan Climent, en el desè aniversari de la seua mort.

En algun lloc vaig sentir dir que, entre tots els humans que poblen la terra, només se’ns faran visibles aquells amb qui en algun moment hem tingut o tindrem una relació d’estima. Entenc que una relació d’estima és aquella que ens aporta descobertes, complicitats, maneres d’entendre’ns, i sobretot d’entendre l’altre, inèdites, pròximes al benestar.

Joan Climent fou d’aquelles persones insòlites que, sense voler-ho, transmeten una gran lliçó: que l’alegria de viure és un do, la nostra resposta necessària davant del que gratuïtament ens ha vingut donat. Aquesta filosofia vital, fàcilment podria titlar-se d’ingènua si haguera provingut d’un jove inexpert, però en el cas d’un home que ha militat en les files de l’optimisme actiu i creatiu durant els vuitanta-sis anys de la seua vida, en el cas de Joan Climent, la sospita d’ingenuïtat es transforma en trinxera del dia a dia; en artesania damunt d’un paper. 

A aquesta actitud no s’arriba per inèrcia. De les converses amb ell, dels seus escrits, de les opinions al voltant d’un o un altre tipus de poesia, vaig arribar a concloure que ell entenia l’alegria com l’única manera de comprometre’s amb el món, de formar-ne part, d’intentar entendre tots i cadascun dels seus elements. De co-existir. El cas contrari és rebuig, propicia la incomunicació i la discòrdia, i és fruit de la vanitat o de la presumpció. El perill, en aquest cas, fóra insinuar un comportament reaccionari, conformista o acomodatici, però la gran saviesa de Joan Climent, allò que els que el vam conèixer guardem ara com a nostre és haver entès que l’optimisme, i l’alegria, són una forma de revolta i de resposta, la manifestació de la victòria de la creativitat, de la paraula i, al cap i a la fi, de la vida. 

Escric aquestes ratlles des d’una nostàlgia assossegada. Al voltant de les sis de cada vespre es desferma una cridadissa unànime d’ocells que vol dir que la llum se’n va. Aleshores recorde una ocasió en què passejava amb Joan i amb Adelina per Forna, en un matí esplèndid, enraonant de tot un poc, i aleshores Joan es va aturar, va alçar un braç, com sol·licitant silenci, i ens va demanar que escoltàrem els ocells: «ens pensem que els ocells canten —ens va dir—, però no canten, parlen entre ells, es comuniquen, i ho fan d’eixa manera tan melòdica que a nosaltres ens fa creure que sempre estan cantant».

Imatge presa per Ignasi Mora a Montitxelvo, el poble natal de Joan Climent.
Febrer de 2004.

La literatura, l’art en general, sap oferir el bàlsam adequat a cada esperit. Jo he revisitat els poemes de Joan Climent en aquests últims dies, com a gest, potser, de reparació d’una absència. M’he fixat, especialment, en els versos on apareixen ocells, i n’he trobat una bella mostra: «Travessa l’aire un vol de caderneres»; «Quan els ocells desperten harmonies»; «El dia pren el carrer/ i els pardals prenen la plaça»; «i aleshores el torba/ tanta bellesa junta, tant ocell, tanta muda/ insistència». Això ens va demanar Joan aquell matí: que escoltàrem els ocells. Potser només requeria un instant necessari de silenci. O potser s’hi referia a l’atàvica missió dels poetes: parlar de les vivències més íntimes i de les més universals; celebrar sorts o lamentar dols. Però sempre, sempre fer com si cantaren. 

SOMNI MR (A Miquel Ruiz Gracia, des de la memòria actual)

Text: Josep Basset Alberola, artista, tabaleter, membre de la Colla Safor de dolçainers i tabaleters

Selecció de fotos i peus: M. J. Escrivà

Entrada enllaçada, amb vídeo: A cau d'orella. A Miquel Ruiz, en el record

Encara estic dormint o ja sóc despert? 

Escolteu-me: vos he de dir que aquesta nit passada he somiat el Miquel. I ell, tan llustrós com sempre, amb la frescor que el caracteritza, s’ha plantat davant de mi tot preocupat i posant cara d’intriga m’ha dit: 

Basset!, no puc llevar-m’ho del cap!: ié!, que me’n vaig anar ben lluny d’ací, prompte en farà un any i, no em vaig acomiadar de ningú de vosaltres! Jo, que sempre he intentat fer les coses el millor possible i, mira per on, ara crec que l’he cagat! 

A l'esquerra de la imatge, el tabaleter Josep Basset; 
a la dreta, Miquel Ruiz, tabaleter i versador.
Fotografia: Pere Huerta, novembre de 2006. 
Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna, Gandia.

No puc llevar-me del cap, company, el remordiment que tinc tothora per no haver pogut parlar-vos amb la raó de tot el que al llarg del temps he compartit amb vosaltres. I ara patisc per si, sense voler-ho, us haguera fet alguna cosa que poguera ser mal interpretada.

Et pregue, per favor, que amb la teua veu digues als amics de la colla, i als altres que ja no hi són —com és Jesús Garcia—, que em disculpen del tot. Tu em coneixes i ho saps bé, però les persones de vegades ens solem equivocar prenent decisions que creus fer bones i de rebot, algunes vegades, solen esguitar agraviant els que tu mai no voldries tacar.

 

D'esquerra a dreta: Xavier Morant, Miquel Ruiz, Frederic Santamaria, Josep Basset.
Amenitzant la festa al centre històric de Gandia. Plaça de Loreto, 2010.

Dis-los, amic, que allà on sóc ara tan lluny de tot, on és el més enllà del blau cel, continue sent encara un dolçainer torrat al sol i en tot moment vestit de blanc. I que allí també se solen celebrar les falles i fer-se bones albaes; i que, en moltes d’elles, m’acompanya al tabal Tomàs Femenia que ja ho fa molt millor que Andrés Requena. Però, quan m’arriben compromisos més seriosos, me’n duc l’Arturo d’Aixa, perquè tu saps que sempre he buscat la qualitat quan és menester. Del cant d’estil, encara no n'he pogut formar grup, perquè no trobe ningú semblant a les veus acostumades de Núria i de Benet.

Miquel acompanyat per la seua cantaora preferida,
Núria Santamaria, ambdós vigilats per la mirada somrient del senyor Basset.
Foto extreta de la cinta del programa La sonata de la pecata minuta,
 emès per Canal 37 de la Marina Alta, l'any 2003.
La Colla de Dolçainers i Tabaleters de la Safor hi era la convidada
en aquesta ocasió.

El meu cap no para mai de pegar voltes entorn d’aquest assumpte. Ah!, i els Ministrils! Això sí que és una passada, amic, perquè tindre per càstig tants bons músics passejant per aquí i veure’ls ansiosos com es rifen el meu instrument, perquè té més grandària i dóna el so més greu de tots els d’ells, com fa la meua tenora, que ací encara no en tenien i en tenen molta necessitat, malgrat ser tots uns bons intèrprets de músiques de l’època Renaixentista. Crec que ben prompte deixaran d’anar coixos dels seus sonars, perquè tindran el que es mereixen.

Voldria, que, als balladors de les danses, els digueres també que estic ensenyant els passos dels balls nostres a dansadors de ballet clàssic, caribenys de color, a tirolesos panxuts i argentins de Buenos Aires amants del tango, tots eufòrics i més il·lusionats que un xiquet en el dia de Reis, tot per voler començar prompte a ballar com nosaltres.

I no podem evitar d'afegir-hi una segona foto amb Núria Santamaria,
senzillament perquè aquesta instantània ens encanta. Gràcies
a l'encert de Salvador Bolufer, que l'ha seleccionada
des de la gravació del programa de Canal 37.

A Raül, al Buble, Koa i amics d’eixides golfes, els dius que m’he portat la paella gran dels diumenges del Racó de Tomba i moltes gavelles de branca de taronger, per fer-la amb foc de llenya ben socarraeta i gaudir-la dinant entre Tomàs, Arturo i alguns ministrils, que diuen que no l’han tastada mai, i ni tan sols la coneixen.

A Frederic, mestre, company i amic, m’agradaria que li passares aquella carpeta blava que deu tindre el meu germà Àngel i on sempre em guardava les partitures que solíem tocar els tres, totes les vesprades dels dijous, allí al local d’Almoines. Demana-li-la, que ell de segur t’ho farà arribar. També als altres mestres estimats, a Juanma i a Hipòlit, fes-los aplegar el meu agraïment pel regal d’aquella melodia magistral de dolçaina al compàs del piano interpretada i tan emotiva en el silenci marxuquer d’aquella vesprada verda, que encara em toca el tendre, sempre que sona per dins de mi.

Ié! I a Ximo Vidal, li recordes que estic formant una banda del Tio de la Porra, amb artistes mediterranis reconeguts i vestits del blanc pur però, sense ulleres, ni cap nas postís. I li dius també que em sap greu l’afer dolent d’ara que està passant el Pluja Teatre i la cultura en general. Per això i altres coses ferotges, em sume com tanta altra gent a donar-los tot el suport i els desitge amb molta força que tot canvie a millor, ben aviat. 

Participació de la Colla a la primera cavalcada del Tio de la Porra,
durant la Fira i festes de Gandia, 2002.
Foto presa al pati de l'Escola Pia de Gandia.
Hi reconeixen Miquel?: és el del barret de la ploma verda.

A la meua mare, als meus germans i família, no cal que els digues res, perquè sé que tots ells em tenen present dins del seu pensar i em porten tothora a prop dels seus cors. Ara, això sí, al meu nebot Carles, sí vull que li digues davant de tots que arreplegue tot el meu material musical que puga tindre escampat, perquè ell n’és l’hereu i el deixe encarregat de tindre-ho guardat i confiat al bon ús sempre, amb la il·lusió encertada d’haver-lo iniciat en aquest bell i enriquidor món dolçainer que jo mateix tant de temps he gaudit i he viscut, pertot arreu dels carrers socials d’aquesta Safor que tant m’estime; i como no, passejant-ho amb orgull per aquelles terres de fronteres, plenes  d’altres llengües estranyes. 

Alguns dels membres del Rebrot de Rafelcofer, on Miquel ensenyava a tocar la dolçaina. Carles Roig Ruiz, el seu nebot, és el que apareix a la part central de la foto, amb el tabal.
Gener de 2013.

I a Merxe!, ai!, la meua Merxe!, li has de dir com trobe a faltar la seua calor tendra! Quants anys de gràcia gaudida amb la mirada clara, orgullós que sóc dels seus somriures caminats, plens de llavors adobades d’estima. A ella!: heu de guardar-vos que no li falten mai el so viu del tabal i la dolçaina, perquè ella, ai ella!, ella, és el so dolç silenciós que mou, per dins i per fora, tots els meus somnis.

PER AMOR A L'ART, de Josep Piera (a partir de l'escultura '25 d'abril de 1707', d'Antoni Miró).

Per Josep Piera

Columna d'opinió publicada a Levante-EMV, diumenge 28 de juliol de 2013.

Complement autoritzat de l'entrada: '25 D'ABRIL DE 1707', D'ANTONI MIRÓ. TORNA-LI, LA TROMPA AL XIC!
 

Fa anys que defense que la cultura i l’art —totes les arts— han d’estar per damunt de les legítimes discrepàncies que puguen tindre els partits o grups polítics, estiguen al govern o a l’oposició. Perquè és en les manifestacions artístiques, diguem-ne civilitzades, on millor s’expressa el respecte, l’estima i el grau de civilitat de governants i governats. Això, a escala de poble, de ciutat i de país. Per pensar així, he procurat i procure de fa temps actuar amb respecte i de manera no partidària ni partidista cap als representants institucionals de la meua ciutat i país.

Aquests dies passats, si més no, l’alcalde de Gandia, el senyor Arturo Torró, ha pres la decisió de traure del seu emplaçament una escultura d’Antoni Miró per traslladar-la vet a saber a on. I això, per la manera com s’està volent dur a terme, m’ha dut a manifestar públicament la meua contrarietat, demanant a les institucions culturals valencianes que impidesquen aquesta arbitrarietat. I ho he fet per amor a l’art i especialment per respecte a la cultura de la meua ciutat, Gandia. Una ciutat que, per la voluntat unànime dels seus representants municipals, inclosos el senyor Torró i el Partit Popular, em considerà no fa molt «fill predilecte de la ciutat de Gandia». I ha sigut per això, precisament, que m’he vist amb l’obligació ètica de manifestar-me contrari a la decisió que diuen que ja té presa l’alcalde de Gandia. Però ho he fet, que quede dit i clar, amb el màxim de respecte, amb total independència i per amor a l’art.

Quin sentit té ara, en un moment de crisi econòmica com el que estem patint, emprendre la despesa que suposa iniciar aquesta destrucció artística? Perquè a causa de les caracterísques de l’obra escultòrica d’A. Miró (un artista alcoià de prestigi reconegut) la peça quedarà malmesa entre el desmuntatge i el trasllat, siga on siga que la vulguen resituar. A més, l’obra commemora (manté viu el record), d’una fita històrica per als valencians, la de la batalla d’Almansa, aquella els mals de la qual «a tots alcança».

Per què es prenen decisions contra una obra escultòrica d’un alt valor artístic i simbòlic? A qui molesta? No és conscient el sr. Torró que amb aquesta actitud —si s’arriba a dur a terme el desmuntatge—, està carregant d’un enorme valor simbòlic l’obra en qüestió? No s’adona que a partir del moment que trasllade la peça a un altre lloc, està convertint-la en un símbol de present contra la barbàrie, la paranoia o la megalomania del poder? No li ha fet veure ningú, senyor Torró, que vosté mateix es transforma en un Felip V penjat cap per avall? El mal d’Almansa a tots alcança... No ho oblide. Recorde que equivocar-se és humà, com rectificar és de savis. I recorde, senyor alcalde, que jo ara parle com a escriptor i com a gandià. I per amor a l’art.

PS de l'equip de redacció de Burrera Comprimida: quan li entre un poquet d'estima per la terra que xafa, senyor Torró, per la llengua que parla (de vegades) i per tanta gent perseverant de la nostra comarca com ha hagut d'esforçar-se per construir la cultura de primera fila que ara vostè vol esborrar amb el més deplorable dels menyspreus... Quan passe tot això, prometem que tornarem a posar-lo cap per amunt. De moment, el mantindrem en aquesta postura a l'estil felipista, que diuen que beneficia el reg sanguini del cervell.
 

L'oportú recurs fotogràfic a l'estil Felip V, en versió actual, és una pensada d'algun cervell entremaliat que el va deixar caure a Facebook. Prenguen-lo (si volen, clar) com una intervenció artística no exempta d'ideologia. Igual de marcada ideològicament com menystenir, obviar o frivolitzar les conseqüències de la batalla d'Almansa i tot el que significa per a la història del poble valencià, però... al revés!