Selecció de fotos i peus: M. J. Escrivà
Entrada enllaçada, amb vídeo: A cau d'orella. A Miquel Ruiz, en el record
Encara estic dormint o ja sóc despert?
Escolteu-me:
vos he de dir que aquesta nit passada he somiat el Miquel. I ell, tan llustrós
com sempre, amb la frescor que el caracteritza, s’ha plantat davant de mi tot
preocupat i posant cara d’intriga m’ha dit:
Basset!, no
puc llevar-m’ho del cap!: ié!, que me’n vaig anar ben lluny d’ací, prompte en
farà un any i, no em vaig acomiadar de ningú de vosaltres! Jo, que sempre he
intentat fer les coses el millor possible i, mira per on, ara crec que l’he
cagat!
 |
| A l'esquerra de la imatge, el tabaleter Josep Basset; a la dreta, Miquel Ruiz, tabaleter i versador. Fotografia: Pere Huerta, novembre de 2006. Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna, Gandia. |
No puc
llevar-me del cap, company, el remordiment que tinc tothora per no haver pogut
parlar-vos amb la raó de tot el que al llarg del temps he compartit amb
vosaltres. I ara patisc per si, sense voler-ho, us haguera fet alguna cosa que
poguera ser mal interpretada.
Et pregue,
per favor, que amb la teua veu digues als amics de la colla, i als altres que
ja no hi són —com és Jesús Garcia—, que em disculpen del tot. Tu em coneixes i
ho saps bé, però les persones de vegades ens solem equivocar prenent decisions
que creus fer bones i de rebot, algunes vegades, solen esguitar agraviant els
que tu mai no voldries tacar.
 |
| D'esquerra a dreta: Xavier Morant, Miquel Ruiz, Frederic Santamaria, Josep Basset. Amenitzant la festa al centre històric de Gandia. Plaça de Loreto, 2010. |
Dis-los,
amic, que allà on sóc ara tan lluny de tot, on és el més enllà del blau cel,
continue sent encara un dolçainer torrat al sol i en tot moment vestit de
blanc. I que allí també se solen celebrar les falles i fer-se bones albaes; i que, en moltes d’elles,
m’acompanya al tabal Tomàs Femenia que ja ho fa molt millor que Andrés Requena.
Però, quan m’arriben compromisos més seriosos, me’n duc l’Arturo d’Aixa, perquè
tu saps que sempre he buscat la qualitat quan és menester. Del cant d’estil,
encara no n'he pogut formar grup, perquè no trobe ningú semblant a les veus
acostumades de Núria i de Benet.
 |
| Miquel acompanyat per la seua cantaora preferida, Núria Santamaria, ambdós vigilats per la mirada somrient del senyor Basset. Foto extreta de la cinta del programa La sonata de la pecata minuta, emès per Canal 37 de la Marina Alta, l'any 2003. La Colla de Dolçainers i Tabaleters de la Safor hi era la convidada en aquesta ocasió. |
El meu cap no
para mai de pegar voltes entorn d’aquest assumpte. Ah!, i els Ministrils! Això
sí que és una passada, amic, perquè tindre per càstig tants bons músics
passejant per aquí i veure’ls ansiosos com es rifen el meu instrument, perquè
té més grandària i dóna el so més greu de tots els d’ells, com fa la meua
tenora, que ací encara no en tenien i en tenen molta necessitat, malgrat ser
tots uns bons intèrprets de músiques de l’època Renaixentista. Crec que ben prompte deixaran d’anar coixos dels seus sonars, perquè tindran el que es mereixen.
Voldria,
que, als balladors de les danses, els digueres també que estic ensenyant els
passos dels balls nostres a dansadors de ballet clàssic, caribenys de color, a
tirolesos panxuts i argentins de Buenos Aires amants del tango, tots eufòrics i
més il·lusionats que un xiquet en el dia de Reis, tot per voler començar prompte a ballar com nosaltres.
 |
| I no podem evitar d'afegir-hi una segona foto amb Núria Santamaria, senzillament perquè aquesta instantània ens encanta. Gràcies a l'encert de Salvador Bolufer, que l'ha seleccionada des de la gravació del programa de Canal 37. |
A Raül, al
Buble, Koa i amics d’eixides golfes, els dius que m’he portat la paella gran
dels diumenges del Racó de Tomba i moltes gavelles de branca de taronger, per
fer-la amb foc de llenya ben socarraeta i gaudir-la dinant entre Tomàs,
Arturo i alguns ministrils, que diuen que no l’han tastada mai, i ni tan sols la coneixen.
A Frederic,
mestre, company i amic, m’agradaria que li passares aquella carpeta blava que
deu tindre el meu germà Àngel i on sempre em guardava les partitures que solíem
tocar els tres, totes les vesprades dels dijous, allí al local d’Almoines.
Demana-li-la, que ell de segur t’ho farà arribar. També als altres mestres
estimats, a Juanma i a Hipòlit, fes-los aplegar el meu agraïment pel regal
d’aquella melodia magistral de dolçaina al compàs del piano interpretada i tan
emotiva en el silenci marxuquer d’aquella vesprada verda, que encara em toca el
tendre, sempre que sona per dins de mi.
Ié! I a Ximo
Vidal, li recordes que estic formant una banda del Tio de la Porra, amb
artistes mediterranis reconeguts i vestits del blanc pur però, sense ulleres,
ni cap nas postís. I li dius també que em sap greu l’afer dolent d’ara que està
passant el Pluja Teatre
i la cultura en general. Per això i altres coses ferotges, em sume com tanta
altra gent a donar-los tot el suport i els desitge amb molta força que tot
canvie a millor, ben aviat.
 |
| Participació de la Colla a la primera cavalcada del Tio de la Porra, durant la Fira i festes de Gandia, 2002. Foto presa al pati de l'Escola Pia de Gandia. Hi reconeixen Miquel?: és el del barret de la ploma verda. |
A la meua
mare, als meus germans i família, no cal que els digues res, perquè sé que tots
ells em tenen present dins del seu pensar i em porten tothora a prop dels seus
cors. Ara, això sí, al meu nebot
Carles, sí vull que li digues davant de tots que arreplegue
tot el meu material musical que puga tindre escampat, perquè ell n’és l’hereu i
el deixe encarregat de tindre-ho guardat i confiat al bon ús sempre, amb la
il·lusió encertada d’haver-lo iniciat en aquest bell i enriquidor món dolçainer
que jo mateix tant de temps he gaudit i he viscut, pertot arreu dels carrers
socials d’aquesta Safor que tant m’estime; i como no, passejant-ho amb orgull
per aquelles terres de fronteres, plenes d’altres llengües estranyes.
 |
| Alguns dels membres del Rebrot de Rafelcofer, on Miquel ensenyava a tocar la dolçaina. Carles Roig Ruiz, el seu nebot, és el que apareix a la part central de la foto, amb el tabal. Gener de 2013. |
I a Merxe!,
ai!, la meua Merxe!,
li has de dir com trobe a faltar la seua calor tendra! Quants anys de gràcia
gaudida amb la mirada clara, orgullós que sóc dels seus somriures caminats,
plens de llavors adobades d’estima. A ella!: heu de guardar-vos que no li
falten mai el so viu del tabal i la dolçaina, perquè ella, ai ella!, ella, és
el so dolç silenciós que mou, per dins i per fora, tots els meus somnis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada