PER AMOR A L'ART, de Josep Piera (a partir de l'escultura '25 d'abril de 1707', d'Antoni Miró).

Per Josep Piera

Columna d'opinió publicada a Levante-EMV, diumenge 28 de juliol de 2013.

Complement autoritzat de l'entrada: '25 D'ABRIL DE 1707', D'ANTONI MIRÓ. TORNA-LI, LA TROMPA AL XIC!
 

Fa anys que defense que la cultura i l’art —totes les arts— han d’estar per damunt de les legítimes discrepàncies que puguen tindre els partits o grups polítics, estiguen al govern o a l’oposició. Perquè és en les manifestacions artístiques, diguem-ne civilitzades, on millor s’expressa el respecte, l’estima i el grau de civilitat de governants i governats. Això, a escala de poble, de ciutat i de país. Per pensar així, he procurat i procure de fa temps actuar amb respecte i de manera no partidària ni partidista cap als representants institucionals de la meua ciutat i país.

Aquests dies passats, si més no, l’alcalde de Gandia, el senyor Arturo Torró, ha pres la decisió de traure del seu emplaçament una escultura d’Antoni Miró per traslladar-la vet a saber a on. I això, per la manera com s’està volent dur a terme, m’ha dut a manifestar públicament la meua contrarietat, demanant a les institucions culturals valencianes que impidesquen aquesta arbitrarietat. I ho he fet per amor a l’art i especialment per respecte a la cultura de la meua ciutat, Gandia. Una ciutat que, per la voluntat unànime dels seus representants municipals, inclosos el senyor Torró i el Partit Popular, em considerà no fa molt «fill predilecte de la ciutat de Gandia». I ha sigut per això, precisament, que m’he vist amb l’obligació ètica de manifestar-me contrari a la decisió que diuen que ja té presa l’alcalde de Gandia. Però ho he fet, que quede dit i clar, amb el màxim de respecte, amb total independència i per amor a l’art.

Quin sentit té ara, en un moment de crisi econòmica com el que estem patint, emprendre la despesa que suposa iniciar aquesta destrucció artística? Perquè a causa de les caracterísques de l’obra escultòrica d’A. Miró (un artista alcoià de prestigi reconegut) la peça quedarà malmesa entre el desmuntatge i el trasllat, siga on siga que la vulguen resituar. A més, l’obra commemora (manté viu el record), d’una fita històrica per als valencians, la de la batalla d’Almansa, aquella els mals de la qual «a tots alcança».

Per què es prenen decisions contra una obra escultòrica d’un alt valor artístic i simbòlic? A qui molesta? No és conscient el sr. Torró que amb aquesta actitud —si s’arriba a dur a terme el desmuntatge—, està carregant d’un enorme valor simbòlic l’obra en qüestió? No s’adona que a partir del moment que trasllade la peça a un altre lloc, està convertint-la en un símbol de present contra la barbàrie, la paranoia o la megalomania del poder? No li ha fet veure ningú, senyor Torró, que vosté mateix es transforma en un Felip V penjat cap per avall? El mal d’Almansa a tots alcança... No ho oblide. Recorde que equivocar-se és humà, com rectificar és de savis. I recorde, senyor alcalde, que jo ara parle com a escriptor i com a gandià. I per amor a l’art.

PS de l'equip de redacció de Burrera Comprimida: quan li entre un poquet d'estima per la terra que xafa, senyor Torró, per la llengua que parla (de vegades) i per tanta gent perseverant de la nostra comarca com ha hagut d'esforçar-se per construir la cultura de primera fila que ara vostè vol esborrar amb el més deplorable dels menyspreus... Quan passe tot això, prometem que tornarem a posar-lo cap per amunt. De moment, el mantindrem en aquesta postura a l'estil felipista, que diuen que beneficia el reg sanguini del cervell.
 

L'oportú recurs fotogràfic a l'estil Felip V, en versió actual, és una pensada d'algun cervell entremaliat que el va deixar caure a Facebook. Prenguen-lo (si volen, clar) com una intervenció artística no exempta d'ideologia. Igual de marcada ideològicament com menystenir, obviar o frivolitzar les conseqüències de la batalla d'Almansa i tot el que significa per a la història del poble valencià, però... al revés!

TOMÀS LLOPIS

Tomàs Llopis i Guardiola (Beniarbeig, 1954). Resideix a Pego, on va ser catedràtic a l'IES Enric Valor durant vint-i-quatre anys fins a la jubilació. És col·laborador en diverses publicacions d'orientació literària, especialment a L'Aiguadolç, de la qual és també membre del consell de redacció; i autor de llibres per a l'ensenyament (Curs de narrativa i Curs de poesia, amb Antoni Espí; Excursos i Traços, amb Antoni Espí i Isidre Crespo. Ha fet estudis i pròlegs sobre Enric Valor, Bernat Capó, Maria Ibars i Salvador Bolufer, entre altres, però no se’l pot acusar d’haver inventat la burrera, només va ajudar a comprimir-la en un llibre. Ha traduït La lluna fugissera (The fugitive moon) del poeta indi Satish Gupta.

Ha publicat dos llibres de poemes: Palau de cendra (premi 25 d'abril Vila de Benissa, 1999) i Sospirs de Babel; un llibre de prosa de no ficció (amb David Trallero): Llibre de la Banda: 75 anys de la Unió Musical de Beniarbeig; la rondalla El rei cec i el relat Lluc, i una novel·la juvenil: Les volves d’aquella neu. La seua obra de poeta i de prosista ha estat antologada repetidament. L'any 2012 va guanyar el premi Andròmina de narrativa, dels prestigiosos premis Octubre, amb la novel·la Hi ha morts que pesen cent anys. L'any 2016 publica Contra les aules (Tres i Quatre), resultat d'una reflexió memorialística i vital que li permeten, al final de la seua vida docent, d’anar «contra les aules», contra la metàfora, i a favor d’uns altres temps amb uns altres actors i potser en uns espais diferents. L'any 2022 publica Indòmit (Lletra Impresa Edicions), una novel·la sobre un episodi poc conegut de la nostra història i un personatge fascinant, don Rodrigo de Mendoza, el marquès de Cenete. El mateix any 2022 va guanyar el XXXIV Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira amb Cremareu aquesta carta (Edicions Bromera), una novel·la històrica situada en la Germania valenciana.

En la seua faceta com a col·laborador en diferents llibrets de falla, va obtenir el premi Iaraní, amb l'obra Músic pagat no fa bon so (Gandia, 1996), i el Joan Climent de poesia (Gandia, 2002), amb la qual cosa queda demostrada la seua contribució a normalitzar i dignificar les lletres falleres.

Completa la seua tasca d’ensenyant i d’escriptor amb activitats de recitació poètica i i d’actor teatral aficionat a la companyia Butaca Teatre de Pego. També gestiona la seua pròpia pàgina Web (clic) on s'inclouen les edicions de l'espai Amb veus d'altri que s'emeten a Ràdio Pego amb freqüència  setmanal.

L'any 2016, el MI Ajuntament de Pego el declarà fill adoptiu d'aquella vila, la qual cosa —assegura— l'ompli d'orgull i de satisfacció.  

Dit tot això, se sent particularment satisfet de la seua obra no escrita, faceta en què destaca la brillant inducció de don Salvador Bolufer a recopilar i a publicar els seus poemes en un llibre, Burrera comprimida. Després de tan feliç esdeveniment, li ha recaigut l’honor de compartir la presidència de l’Acadèmia de la Burrera, on ocupa la cadira W, i l’assessoria lingüística de BUCOMSA amb la doctora i poeta Maria Josep Escrivà —Dama del Grau—.

PASQUAL MOLINA

 

Gandia (1951). Metge. Especialista en cirurgia. Director de la Unitat de Patologia Mamària de Gandia i de Seno Diagnòstic, centre dedicat al diagnòstic precoç del càncer de mama. Jubilat l’any 2021.

Conseller degà del CEIC Alfons el Vell. Organisme Autònom de l’Ajuntament de Gandia. Des de l’any 2003.

Fill Predilecte de Gandia. 2017

Vicepresident en cap de l’Àrea de Cultura de la Societat de Foment d’Agricultura, Industria i Comerç de Gandia. Des de l’any 2016.

Fundador, l’any 1995, de l’Associació Cultural Premi Iaraní. L’associació té com a fi la promoció i el patrocini de les publicacions en valencià sobre la festa de les Falles, i la promoció i el patrocini de les activitats culturals relacionades amb la festa fallera. L’associació creà i patrocinà el Premi Iaraní al millor article d’un llibret de falla  durant 10 anys (1996-2005) i ho va fer amb el Premi de Poesia Joan Climent al millor text o conjunt de texts poètics dels llibrets de falla, el qual ha patrocinat durant 20 anys (2002-2023). Els dos premis en l’àmbit de les comarques centrals valencianes. L’associació, també, ha editat i coeditat diverses publicacions relacionades amb el món de la Festa.

Membre de l’Associació d’Estudis Fallers de València, des dels primers anys. L’Associació creada l’any 1999 té com a objectiu fomentar i divulgar l’estudi de la festa fallera en les seues diverses dimensions (històrica, estètica, sociològica, literària, econòmica...) que permet valorar les Falles i percebre-les com el ric patrimoni cultural que són. 

Impulsor del Premi Roís de Corella a la Trajectòria Literària Global, el qual està inclòs, des del 2017, dins dels Premis Literaris Ciutat de Gandia.

Impulsor del Premi a la Trajectòria Cultural d’una Persona o d’una Entitat de la comarca de la Safor, atorgat per la Societat de Foment d’Agricultura, Industria i Comerç de Gandia. Des de l’any 2017.

Articulista del diari LEVANTE-EMV la Safor-la Marina. Article setmanal d’opinió en la columna “Anem fent” publicat des d’octubre fins abril següent. Des de l’any 2007.

Articulista de Radio Gandia de la Cadena SER: Article setmanal d’opinió en l’espai radiofònic “Des de la vorera” en antena des del més de maig fins el mes d’octubre. 2003-2016.

Col·laborador de les revistes: Gente de la Safor i Safor Guia. Col·laborador del diari Las Provincias.

Autor del Llibre del cinquantenari de la Junta Local Fallera de Gandia (1997).

Autor del Llibre del cinquantenari de la Germandat del Crist de les Angoixes de la Setmana Santa de Gandia (2003).

Director editorial de la revista-anuari Foc i Flama (1996-1999).

Creador de la Revista Les Falles de Gandia (1996-2004).

Director editorial del llibre Foment d’AIC, cent anys fent Gandia, en el qual han col·laborat 61 autors i consta de 550 pàgines i 703 fotografies. Editat per la Societat de Foment d’AIC de Gandia i patrocinat per l’Excel·lentíssim Ajuntament de Gandia. (2023)

Director editorial del llibre 20 anys del Premi de Poesia Joan Climent, coeditat per La Societat de Foment d’AIC de Gandia, el CEIC Alfons el Vell de Gandia i la Federació de Falles. Junta Local Fallera de Gandia.

Creador i editor del programa Temps de falles de Gandia Televisió. (1999-2001)

Ha dirigit, amb Vicenta Llorca, l’equip editorial del llibret de la Falla de Corea de Gandia, el qual va aconseguir el Premi Lluís Català al millor llibret de les falles de Gandia en diverses ocasions, així com també el Premi CEIC Alfons el Vell a la millor qualitat literària dels llibrets de falla, i l’any 2006, el primer premi de la Generalitat Valenciana a l’ús del valencià en els llibrets de falla de tota la Comunitat Valenciana, sent, fins el moment, l’únic llibret entre els de les Falles de Gandia que ha aconseguit l’esmentat guardó. 

És el delegat de l’Associació d’Estudis Fallers, responsable de la organització de la Mostra de Llibrets de la Comunitat Valenciana junt amb la Federació de Falles. Junta Local Fallera de Gandia. A la Mostra, que es celebra anualment a Gandia, acudeixen les comissions falleres a presentar els seus llibrets i a veure els que s’han publicat per tot arreu del territori festiu de la Comunitat Valenciana eixe any. Des de l’any 2005.

És, per designació, assessor espiritual de Burrera Comprimida SA. 

 

BURRERA COMPRIMIDA, SA

Grup polifacètic que en els anys 70 va irrompre als escenaris del nostre país organitzant i interpretant paròdies per a falles. Des de llavors ençà, Burrera Comprimida SA (Bucomsa) ha practicat diversos gèneres del món de la faràndula en espectacles parateatrals, musicals, radiofònics i televisius, sempre buscant en el sentit de l'humor l'ingredient principal de les seues amanides escèniques originals i creatives. Des dels Festivals de la cançó fina i elegant de principis dels 80, on es parodiaven els certàmens a l'ús de l'època canviant-ne les lletres de les cançons, fins a les dues ambaixades de Moros i Cristians que han produït i representat a Pego (anys 89 i 97), Bucomsa va circular per diverses localitats amb aparicions tan inesperades quant a la modalitat com discontínues en el temps, però sempre intentant divertir i divertir-se amb la crítica social argumentada en clau d'humor i sàtira, i posada en escena a través de formes molt peculiars.

El grup en qüestió ha canviat de nom en múltiples ocasions (fins i tot, en algunes èpoques, fou anònim). Va ser l'any 1999 quan, com a conseqüència de la presentació del poemari satíric Burrera comprimida, de Salvador Bolufer (el “trobador” de la colla), va nàixer un espectacle desvergonyit que es va anomenar de la mateixa manera que el llibre. Més de 10.000 persones el van presenciar entre els anys 1999 i 2001. Aquest treball escènic va obtenir diversos reconeixements, com ara el de “Notable de l'any 2001” atorgat pel grup de debat Tertúlia i Arròs de la Cadena Ser. La forta identificació amb el títol de l'obra per part del centenar de persones que hi participaren va ser decisiva a l'hora de batejar definitivament el grup com a Burrera Comprimida, SA (“Burrera” per part de pare, i “Comprimida” per part de mare). El mateix 2001, el grup en qüestió va crear un programa televisiu de producció pròpia intitulat La sonata de la pecata minuta; un magazín d'humor que televisava Canal 37 TV, per on passaren més de 300 convidats durant les 3 temporades que va estar en antena. 

L’any 2005, la companyia va iniciar la pràctica de diversos experiments teatrals basats en la sàtira produïda per Bolufer. Així, a l’espectacle Deliris escènics (2005-2009) s’entremesclaven interpretacions de burribromes poètiques per a guitarra sense orquestra amb paròdies arítmiques executades a capella. A partir de 2009, amb la incorporació del pianista i compositor Enric Murillo, fou enregistrat el CD El cantar de la burrera, d’on deriva l’espectacle homònim que Bucomsa va representar durant més de tres anys.

L'any 2006 es va celebrar la 1a edició del Simpòsium Internacional de la Burrera, un esdeveniment on, durant les 6 edicions celebrades fins ara, s'han exposat les ponències més insòlites que ha donat de si el món del surrealisme contemporani. D'aquestes convencions va nàixer el fenomen que es coneix com "L'esperit de la burrera", una filosofia que sol aplicar la gent de Bucomsa a les múltiples i variades activitats artístiques que cadascú desenvolupa. L'esmentat esperit sura ja en les presentacions del darrer poemari satíric de Bolufer: Versos (per)versos (Edicions 96, 2017), on intervenen diversos components de la colla.

Al 2010 va nàixer el bloc Burrera Comprimida, conegut també com el Burribloc, un espai internauta que es dedica a perfumar les bondats de la bona gent i a burlar les maldats dels bufanúvols i els seus afins. Actualment la xarxa burribloquera compta amb 5 blocs que es complementen entre si en favor de la causa burra.

Els mateixos integrants de Burrera Comprimida SA es defineixen com una ONG clandestina que es dedica a comprimir burrera a base de faràndula salvatge i estrambòtica, marcant a través de l'absurd un punt d'inflexió entre la realitat i la fantasia..., perquè –diuen– el món és un enorme escenari on s'interpreta molta burrera expandida que necessita compressió.

CRISTINA MARTÍ

Pedreguer (1983). Va cursar els estudis de Grau Mitjà de guitarra al Conservatori Tenor Cortis de Dénia, amb Concha Ballester, els quals va finalitzar amb el Premi Extraordinari.

Va obtindre el primer premi en la X edició del Concurs de Jóvens Intèrprets Ruperto Chapí de Villena, així com el premi a la millor guitarrista del País Valencià en l’XI edició del Concurs Francesc Tàrrega de Vila-real. Realitza cursos de perfeccionament amb José Tomás, Carles Trepat, Manuel Barrueco, Hopkinson Smith, Josep Vicent Giner, etc.


Va finalitzar els Estudis Superiors de Guitarra en el Conservatori Superior de Música d'Alacant amb el professor Ignacio Rodes.

En altres àmbits musicals, cal destacar que està en possessió del Grau Professional de Música en l'especialitat de dolçaina, cursat en el Conservatori José Iturbi de València amb el professor Xavier Richart, on va obtenir el Premi Extraordinari, el qual es va atorgar, per primera vegada, en aquest conservatori.

És coautora, juntament amb Rafa Soriano i Xavier Richart, de la col·lecció de llibres Estudiant la Dolçaina, Mètode Elemental. L'any 2010 va finalitzar el Màster en Musicoteràpia atorgat per la Universitat de Vic i, en aquest camp, va rebre el premi a la Millor Comunicació al Congrés sobre el dolor organitzat per l'Il·lustre Col·legi d'Infermeria de la Comunitat Valenciana. Actualment, és professora de guitarra al Conservatori Professional de Música Mestre Berenguer de Teulada.

És membre de diverses agrupacions musicals i realitza nombroses intervencions en espectacles poètics i artístics. Al grup Onades, és una de les dues dolçaines (juntament amb X. Richart) de l'espectacle L'Home del Capell de Palla.

Des de l’any 2005 ha acompanyat amb la guitarra els recitals de Salvador Bolufer (actualment amb la veu ferida); amb ell va enregistrar el CD El cantar de la burrera (Mfactory music, 2009), i va col·laborar en la gravació del disc Estellés en solfa (Mfactory music, 2013).

Continua sent l'alegria de la casa.

SALVADOR BOLUFER

Pego (1953). Trobador. Ha compost nombroses creacions per a activitats parateatrals, musicals, radiofòniques i televisives, entre les quals destaquen els espectacles Burrera Comprimida (1999 a 2001), Deliris Escènics (2005 a 2009), les ambaixades de Moros i Cristians a Pego (1989 i 1997), el programa de ràdio Bon profit, a Ràdio Pego (1985 a 1989) i (1993 a 1996), i de televisió La sonata de la pecata minuta, a Canal 37 Marina Alta (2001 a 2003).

Divulga les seues trobes interpretant les pròpies creacions, i també a través de publicacions de diversa índole, on cultiva el vers i la prosa a base de gramàtica salvatge i estrambòtica. És fundador i component de la companyia Burrera Comprimida, SA, grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Bolufer publicat l’any 1999 per Edicions del Bullent. Més recent és el llibre Versos (per)versos. Poemes satírics de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). En paraules de l'autor, "alenades mètriques d’homenatge al sentit de l’humor: una arma eficaç per a burlar entre rialles l’acció dels bufanúvols poderosos i dels llepaires indecents.". Les presentacions del referit poemari derivaren en La sàtira en vers, una espècie de muntatge escènic que encara està vigent. Ha participat en diverses conferències i seminaris d'àmbit universitari. 

Els seus treballs han abastat diversos reconeixements, com ara el Premi Notable de l’any 2001 atorgat pel grup de debat Tertúlia i Arròs, de la Cadena Ser, per l’espectacle Burrera Comprimida; Premi Esteve Victoria de poesia (2005) de la Revista Pensat i Fet de València; finalista premi poesia Joan Climent (2003 i 2004) de l’Associació Iaraní de Gandia; 1r Premi Lluís Català (2004, 2006, 2008, 2009) de la FF de Gandia; i Premi Malva d’Alzira de poesia satírica (2007, 2010, 2015, 2019 i 2024), del qual ha estat també finalista els anys 2008, 2009, 2014 i 2023. 

Des de l'any 2009 fins al 2012 va participar en l'espectacle creat a partir del seu CD El cantar de la Burrera (MFactory Music, 2009) on interpretava alguns dels seus textos de forma teatralitzada i amb acompanyament musical. És també recitador intèrpret dels poemes que s'inclouen al llibre-disc Estellés en solfa (MFactory Music, 2013). Diu que encara no té clar què vol ser de major.

MARIA JOSEP ESCRIVÀ

Foto: Alberto Borja

El currículum essencial de Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) gira al voltant de dos eixos: primer, una família indispensable; segon, un grapat d’amistats d’aquelles que no s’acaben mai, passe el que passe.

A banda d’aquests fets vitals, al seu currículum acadèmic consta que és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Catalana. El darrer títol se'l va guanyar gràcies a haver defensat amb èxit, davant d'un tribunal amable, la tesi doctoral titulada «Una poètica dels sentits. Josep Piera: Poesia 1971-1991» que fou dirigida per Jaume Pérez Montaner. 

 
Més enllà d'academicismes, hi ha hagut algunes sorts literàries que li han aportat autoestima. L’any 1992, haver guanyat el premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó, la qual cosa, a més d’haver-li permès de publicar el seu primer llibre, Remor alè (València, 1993), li va propiciar belles coneixences personals i literàries que encara duren. L’any 1998 va publicar A les palpentes del vidre, i el 2002, Tots els noms de la pena, en l’entranyable i meritòria col·lecció «Edicions de la Guerra», de l’editorial Denes. L’any 2007, Flors a casa va merèixer els Jocs Florals de Barcelona, i amb això, l’autora, el reconeixement de Poeta de la Ciutat. És autora dels poemes del llibre Cal·ligrafies al buit (Olot, 2011), impulsat, il·lustrat, editat i imprès per l'artista bibliòfil Miquel Plana.

Abans d'això, no vol oblidar un fet entranyable i simbòlicament important que faltaria ressenyar ací: el premi Joan Climent concedit al millor poema publicat en un llibret de falla de Gandia, l'any 2004. És entranyable pel nom del poeta-amic admirat i enyorat, i també pel revulsiu que el premi Joan Climent va suposar dins del món literari faller gandià i saforenc. 

 

L'any 2016 va publicar Serena barca a Edicions del Buc, en un format preciós dissenyat per Dídac Ballester, com tots els d'aquesta editorial de l'Horta. El llibre va estar tocat per la gràcia des del moment que va veure la llum, i va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians  de l'any 2017. Però el premi més important per a l'autora és que Serena barca ha estat reeditat l'any 2021.

 

Sempre és tard (Proa, 2020) va ser guardonat amb el premi Miquel de Palol de Girona i, més encara!, distingit amb el Premi de la Crítica de poesia en català l'any següent, el 2021. 

Trenta anys després d'haver escrit el seu primer poemari, ha aparegut a Pagès Editors una tria personal titulada La casa sota la lluna. Poesia 1992-2022, que recull 88 poemes —alguns revisats o fins i tot reescrits— acompanyat de les il·lustracions de Marta R. Gustems i d'un epíleg extraordinari de la professora i investigadora de la UAB Olívia Gassol Bellet.

Ha estat inclosa en antologies com ara Contemporànies (1999), 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (2001), Imparables. Una antologia (2004) o Parlano le donne. Poetesse catalane del XXI secolo (Nàpols, 2008).

Sempre que pot, es dedica a divulgar el plaer de llegir, escriure o escoltar poesia, a través de l’organització de recitals poètics, o de qualsevol acte de dinamització literària. Ha format part del Consell Executiu del Centre d'Estudis i Investigacions Alfons el Vell de la Safor durant el període 2003-2016, on ha estat al cap de la secció de Literatura. De 2010 a 2018 va exercir com a presidenta del col·lectiu Saforíssims Societat Literària. Més enllà de càrrecs estatutaris, tot un honor. Dirigeix la col·lecció de plaquetes «Razef», d’Edicions 96, casa —en el sentit més humà de casa— en la qual treballa des de novembre de 2011.

Poemes seus han estat traduïts al castellà, a l’italià, al croat, a l’eslovè, al basc, al francès o a l’alemany.

L’any 2010 va coordinar el llibre col·lectiu For sale, o 50 veus de la terra, també a Edicions 96, del qual se’n va fer un espectacle que ja ha recorregut diverses comarques valencianes.

És (co)responsable de l’edició, juntament amb Josep Lluís Roig, de L’inventari clement de Gandia (2012), un llibre de V. A. Estellés que, l’any 2009, van descobrir que havia sigut el vertader guanyador del premi Ausiàs March de l’any 1966, i que, fins ara romania inèdit, a l’Arxiu Històric d’aquella ciutat.

L'any 2013 va publicar un àlbum il·lustrat, una narració llarga titulada Àngels de nata (Edicions 96; il·lustracions de Maria Alcaraz Frasquet), que reivindica que el sentit positiu de la vida, i la màgia que la imaginació i la literatura possibiliten, ho poden quasi tot.

És autora del conte titulat L'Home del Capell de Palla, que funciona com a fil narratiu a l'espectacle homònim, juntament amb l'animació amb arena d'Amadeu Vives, i la música de Cristina Martí (dolçaina), Àlex Velázquez (piano) i Xavi Richart (dolçaina). Es va estrenar a Pedreguer l'abril de 2012. 

També en el gènere narratiu és autora del relat «Companys de viatge», inclòs dintre del volum col·lectiu 10 de 2, publicat per Escola Valenciana amb motiu dels deu anys del programa de Voluntariat pel Valencià (2015). I de l'any 2016 és «La follia de viure», que forma part del llibre col·lectiu Entre dones, publicat per Balandra Edicions (2016).

En la faceta de traductora/versionadora s'ha atrevit amb la selecció de poemes El codi de la pell (2006) de l'escriptora basca Miren Agur Meabe; i amb la novel·la juvenil, també de Miren Agur, titulada Què és l'amor, sinó...? (2014). Ambdues obres s'han traduït a través de les respectives versions al castellà fetes per l'autora mateixa.

Des de gener de 2013 administra el bloc Passa la vida.

La Coalició Compromís per la Safor-Valldigna la va honorar amb el XV Premi Abril d’Acció Cívica Valenciana 2015, en la modalitat individual. Un reconeixement a la seua tasca literària i a la insistència per defensar la llengua i la cultura. Ella diu que tot això hi va genèticament incorporat, però agraeix la consideració i, sobretot, se sent honrada de formar part d'un palmarès molt ben nodrit al llarg de 15 anys de combativitat cultural nacionalista.

Però allò que més la satisfà interiorment, la dedicació que li ha proporcionat una part important de les alegries dels últims anys, és el fet de compartir l’assessoria lingüística —de la mà i sota el mestratge del professor Tomàs Llopis—, de la companyia artística Burrera Comprimida SA.

ENRIC MURILLO

Foto: Arxiu de Bucomsa

Sueca (1956). Professor de Piano, Professor Superior de Solfeig, Teoria de la Música, Transposició i Acompanyament, i Professor Superior d'Harmonia, Contrapunt, Composició i Instrumentació, en el Conservatori Superior de Música de València.

Ha rebut diversos Premis Tirant a la millor banda sonora: els anys 1997, 1998, 2008 i 2009.

Ha estat compositor de la música en diversos audiovisuals, com ara les pel·lícules Arroz y tartana, Las alas de la vida, Una piraña en el bidet,  El hombre de la nevera, Que nos quiten lo bailao, Danhiya (el jardín del harén), El rey del mambo, La camisa de la serp (Premi Tirant 1998 a la millor música original), Mariposa negra (Premi Tirant 2008 a la millor música original), Comida para gatos (Premi Tirant 2009 a la millor música original), Pumby, Cartas a Sorolla i Bestezuelas; els documentals De Valencia a Santiago, Desafío en el Mare Nostrum, Viatgem per casa, Viajar sin billete, El gust per la vida i Desencajonada; les sèries de TV: Ruzafa 56, Danny and Daddy, Danny and Daddy duet, Benifotrem, Pumby i Narigota, la aventura del agua; els curtmetratges Palomitas, La cuerda, El tiempo suspendido, Cicuta (Premi Tirant 1997 a la millor música original), Ladrón de multas, Marionetas de plomo, Pyrates (animació), Radix (animació) i Dragons (animació). Cal destacar també la seua activitat en el camp de la publicitat.

Ha participat com a compositor, arranjador, músic o director musical en diversos discos d'artistes com ara Lluís Miquel, Patxinguer Z, Juan Bau, Presuntos Implicados, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Carraixet, Joan Manuel Serrat, Joaquin Sabina... Ha treballat amb Paco Muñoz durant tota la carrera del cantant i ha sigut compositor i arranjador de molts dels seus temes més emblemàtics. 

Ha estat creador i director dels espectacles en directe: Silenci, gravem (Lluís Miquel, Serrat, Sabina, Quico Pi de la Serra), Noves propostes musicals (Quaran-tamaula+Banda simfònica), Quart creixent (Paco Muñoz, Ovidi Montllor, Al Tall, Carraixet...), Els nostres poetes (Juli Mira, Lluís Miquel, Paco Muñoz), Cançons de la cançó (Lluís Miquel, Paco Muñoz, Aitana Ferrer), Paraules de dona (Ina Martí, Aitana Ferrer) i Cançons a la vora del mar (Ina Martí, Aitana Ferrer). Ha compost també música per a teatre: The virgo de visanteta musical story, La pau torna a Atenes, Calidoscopi, Hasta aquí llegó la riada i De perdidos al rio.  

És autor dels arranjaments musicals del CD El cantar de la burrera (MFactory Music, 2009), treball discogràfic on ha participat com a director artístic i compositor d’algunes de les músiques del disc. Com a pianista, forma part de l’espectacle creat a partir del CD referit, amb Salvador Bolufer, Cristina Martí i Cèsar Monzonís.

S'ha encarregat de la producció i de la composició musical del treball discogràfic Estellés en solfa (MFactory Music, 2013), on també intervé com a pianista. 

JOAN FUSTER, NINOT DE FALLA

Article publicat al llibret de la Falla Av. de Burjassot-Joaquim Ballester i Reus, de València, destacat com a finalista al Premi Enric Soler i Godes al Millor Article d’un Llibret de Falla de la Comarca de l’Horta, que convoca l'Associació d'Estudis Fallers. Prové de la pàgina principal del Burribloc. Si voleu llegir l'entrada completa, que hem titulat Burrera i falles. Burrifalles, podeu clicar ací.

Per Daniel P. Grau

Departament de Traducció i Comunicació

Universitat Jaume I de Castelló

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi—;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència la gent, obscena, crida i crema un llibre. 

Vicent Andrés Estellés

Quan enguany, passada la mitjanit del 19 de març, la fallera major de València ordenarà cremar la falla municipal, es compliran cinquanta anys d’una de les majors injustícies intel·lectuals comeses per les falles del cap i casal. Llegim-ho en el relat de l’afectat: «A vostès ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d’un autèntic auto de fe. La cerimònia, que tingué lloc el dia 19 de març de 1963, s’ajustava a les tradicions del gènere: se celebrà a la plaça major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encès per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació». Dies abans, ja havia començat el linxament en la cavalcada del Ninot. Las Provincias recollia la notícia sota el títol «El mundo fallero satiriza a Fuster en cabalgatas y ninots»: «Dos labradoras arrastraron una gran página 53 con el texto en el que se alude a la costumbre de disfrazarse de las mujeres valencianas». No n’he localitzat material gràfic, però, vist amb distància, la imatge pot resultar divertida. Hem de reconèixer que, en això de treure a passejar la pàgina d’un llibre, els fallers van demostrar una bona dosi d’imaginació. Una altra cosa és el fet de cremar llibres, que sempre recorda moments de la història no gaire gratificants, per dir-ho d’una manera suau. I sembla que això també es va fer. Ara bé, cal tenir molt mala bava per a considerar insultants uns mots tan innocents —també els esmenta l’article de Las Provincias—: «las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano». Aquesta frase, tot i que el context en què Fuster la fa servir és del tot genèric, és reinterpretada per Las Provincias: «El escritor suecano considera que ‘las falleras se disfrazan’. La publicación del libro El País Valenciano, texto del escritor suecano Joan Fuster, ha traído la polémica […] Los ánimos se encendieron entre las comisiones falleras tras estas líneas referentes a las fiestas josefinas y a sus participantes».

 

Fuster, en aquelles «Reflexions d’un ninot de falla» que s’iniciaven amb els mots citats al principi, fins i tot justifica la reacció fallera: «Quan un és valencià, ja sap que les falles formen part de les regles del joc, i, per tant, ha d’acceptar el risc de veure’s cremat sota espècie de ninot […] I la veritat és que les falles tenen, des del seu origen, aquesta funció de petita “inquisició” anual, i que els veïns de les ciutats i els pobles on en planten i en cremen admeten filosòficament la seva jurisdicció. Des d’un cert punt de vista, són com un “tribunal popular”, anònim i jocund, que exerceix la justícia pel seu compte i l’executa amb alegre bona fe.». No s’està d’insinuar, però, que els vertaders responsables no es trobaven entre els fallers del carrer: «En l’anècdota concreta que m’afecta, el tribunal “resultava escassament” popular, perquè la maniobra havia estat tramada en algun conciliàbul edilici».

El cas és que els articles fusterians sobre les falles —la majoria en espanyol, però aplegats en versió traduïda en Combustible per a falles (1967), un opuscle deliciós— són d’un respecte absolut per la festa. Bàsicament, perquè es publicaven, com ell sol apuntar, en moments pròxims a les festes josefines i eren, generalment, com gran part de les seves publicacions, el resultat d’un encàrrec —també, no ho oblidem, El País Valenciano i Nosaltres, els valencians. En certa manera, els texts de Fuster han estat l’impuls, el rerefons, dels estudis més acurats sobre les falles. A més, en «Reflexions d’un ninot de falla», en lloc de carregar contra els qui l’havien incinerat, se centra en l’anàlisi antropològica del fet faller: «Cremar “ninots” és una operació que agrada molt en totes les latituds: però agrada més, encara, si el ninot passa a ser la representació grotesca d’un individu concret. I heus ací d’on surt el sentit “inquisitorial” —incruentament inquisitorial— de la falla». No refusa, però, d’explicar el seu cas particular: «La meva aventura com a “ninot de falla” era una maquinació de gabinet, i per això mateix ja fora de la tradició estrictament fallera […] Crec que són ben compatibles la licitud del “tribunal” faller i el meu dret —el dret de qualsevol— a la discrepància. En definitiva, tot es redueix a un problema d’apreciació: si les falles estan al servei d’uns “criteris” o d’uns altres. I aleshores hauríem d’analitzar per què avui —avui— el poble que les planta i les crema es deixa seduir i arrossegar per “criteris”, com en aquest cas, d’una miopia cívica tan escandalosa».

Els mots finals de l’article reprenen el to de lloa envers les falles: «M’hauria agradat de veure’m cremar. Sempre m’ha divertit l’espectacle de les falles i, sobretot, l’opulenta conflagració final, la dansa fluida de les flames contra la nit plàcida del març. He escrit i publicat molts articles ditiràmbics sobre la festa, glosses efusives i comentaris interpretatius. Ara mateix —amb el socarrim en la memòria— he elaborat un paper per a un alt organisme estatal del Turisme projectat a una llarga difusió internacional. Les falles són un negoci important i una amena explosió de vitalitat col·lectiva, i això me les fa admirar. De més a més, sóc de temperament comprensiu. De debò m’hauria agradat assistir al meu acte de fe. Si ho hagués sabut a temps, no hi hauria faltat. M’han dit que el “ninot” que em dedicaren se m’assemblava bastant. Els “artistes” fallers, escultors satírics, són molt experts en la fabricació de caricatures escultòriques, i el meu perfil angulós i accentuat s’hi prestava. Contemplar com cremava pels quatre costats la meva imatge impàvida hauria estat una experiència singular. Llàstima! Una altra vegada serà…».

Tanmateix, tot és ben fàcil d’explicar. Tot plegat té ben poc a veure amb el fet que les joves valencianes es disfressin o no. Fins i tot té ben poc a veure amb el contingut d’El País Valenciano, un text a mitjan camí entre el llibre de viatges i la guia turística —això sí, molt exhaustiu, sense cap voluntat d’excessos aduladors i sense evitar la crítica si la considerava necessària; molt en la línia de la col·lecció «Guías de España» a què pertany. És una qüestió d’enveges. A algú no li va caure gens bé que Destino no li encarregués aquesta guia. Escriure-la representava situar-se al costat d’autors tan reconeguts com Pla, Baroja, Pemán o Ridruejo.

Portada del memorable llibre de Fuster que va alçar tanta polseguera.
El País Valenciano fou publicat a Destino l'any 1962.
Ai, maedéu!, que mala és la ignorància!

La campanya, ben impulsada per les forces vives més reaccionàries del país amb bons contactes amb la direcció d’algun diari local —i permeteu-me que posi alguns dels noms que Fuster va voler obviar: Diego Sevilla Andrés, Francesc Almela i Vives, José Ombuena—, es va iniciar amb els fets que relatem i va culminar ja ben entrada la transició en el que es va acabar denominant la Batalla de València, que jo diria que encara no hem aconseguit de tancar.

Tot podria quedar en una anècdota si no hagués estat pel mal que va provocar a l’autor. Joan Fuster, jornaler de l’escriptura, va ser bandejat per les publicacions periòdiques de la ciutat. I podríem anar una mica més lluny i recordar que van arribar a posar bombes a ca seva. Però que ningú no m’acusi, per l’amor de déu, d’estar insinuant que van ser fallers els qui les hi van posar, que encara acabaré jo mateix convertit en ninot de falla —i a mi em costaria molt d’encaixar; crec que no tinc el temperament comprensiu del mestre.